El Do de la Justificació

 

1 L’apòstol Pau escriu que: “... la bona nova ...es el poderós medi de Deu per portar a la salvació a qualsevol que tingui fe ... ... per mitja d’ella se arriba a saber que Deu concedeix la justificació com resultat de la Fe, Ja que esta escrit: ‘el just viurà per la fe”’. (Romans 1:16-17 i Habacuc 2:4) Però ¿Que representa per als homes la justificació que Deu els concedeix? Abans de tot, i ja que Pau va dictar las seves cartes en grec, assenyalarem que la paraula traduïda com justificació procedeix del verb dikaioô, i transmet el concepte de reconèixer a algú con una persona justa. En el Nou Testament aquest terme apareix trenta nou vegades i es utilitzat vint i cinc per Pau en la forma denominativa dikaios, que en veu passiva vol dir ser absolt o ser justificat, i en veu activa expressa la acció de absoldre, amnistiar, declara just o justificar. Pau declara que la justificació es un do o un regal de Deu, que posa la vida perdurable a l’abast de tots aquells que mostren fe en les seves disposicions, i es l’expressió de la seva reconciliació amb la humanitat, per mitjà de Crist, ja que “Deu ... per mitjança de Crist, va reconciliar amb ell al mon al no inculpar als homes dels seus pecats ...” De manera que als deixebles de Jesús poden parlar a tots els homes com de part de Deu, dient: “Os preguem en el nom de Crist que os reconcilieu amb Deu, ja que ell ha considerat pecador al que no va conèixer el pecat, per que nosaltres pugessin ser justificats per mitjança seva”. (2Corintis 5:19-21)

 

2 I es que segons el relat de les Escriptures, quan lliure i conscientment, el primer home es va desvincular moralment del seu Creador, allunyant-se de l’única font de vida existent, va adquirir una vulnerabilitat física i moral que, junt amb la mort, va transmetre a la seva  progènie. Pau escriu que “... tal com per causa del primer home, el pecat (o la transgressió) va entrà al mon, per causa del pecat, la mort es va estendre a tots els homes, perquè tots van heretar el pecat”. (Romans 5:12) I sent portadors d’aquesta herència, per als homes ha estat impossible arribar a una integritat moral perfecta; per aquest motiu, la seva  rectitud davant de Deu ha passat ha dependre de que ell la hi atribueixi generosament, com un do o regal.

 

3 Molts segles avanç del naixement de Jesús, Deu havia donat a Moisès una Llei per al poble, i l’esperit que transcendia dels seus mandats reflectia tot això que la justícia i la rectitud moral implicaven; per aquesta raó la Llei afirmava: “Qualsevol que compleixi amb totes les coses escrites en la Llei, viurà gràcies a elles”. (Levític18:5; Romans 10:5)

Ara be, es evident que un compliment perfecte, profund e irreprotxable del esperit i de la lletra d’aquella Llei, no podia admetre ni una sola transgressió en el pensament, las motivacions o el comportament de qui busquessin se justificats per mitjança d’ella, per això fins l’arribada de Crist, cap home va poder mai complir-la i arribar a la justificació i per tant la vida, doncs la humanitat no pot exercir perfectament una integritat que no posseeix en si mateixa. La Llei només va demostrà l’esclavitud de la humanitat al pecat, i va proporcionar als homes una prova tangible de quan vital els resulta la misericòrdia de Deu.

 

4 Pau diu: “Abans de que arribes la fe, mentre esperàvem a que ens fos revelada, estàvem custodiats per la Llei, i en aquest sentit, la Llei ha estat per nosaltres com un tutor que ens ha guiat a Crist, perquè fóssim justificats mitjançant la fe”. (Galetes 3:23-24)Doncs “... diu l’escriptura que ‘Abraham va exercir fe en el Senyor i per això va ser declarat just’. Perquè al que practica les obres, se li deu la paga, no se li adjudica com un do; però al que no les practica i exerceix fe en aquell que justifica als pecadors, se li adjudica la seva fe com justícia”. (Romans 4:3-5) I ara, “... s’ha donat a conèixer la manera que Deu concedeix aquella justificació que la Llei i els Profetes anunciaven, la que Deu concedeix mitjançant la fe en Crist, i que esta a l’abast de tothom el que te fe en el poder redemptor de la seva sang, que es la base para que Deu, per la seva misericòrdia, atribueixi la justificació”. (Romans 3:21-25) I per aquest motiu L’apòstol Joan escriu: “Deu ens va manifestar al seu amor enviant al seu fill unigènit al mon, perquè per mitjança del pugéssim obtenir la vida. Doncs nosaltres no hem estimat a Deu, ha estat ell que ens ha estimat a nosaltres, i ens ha demostrat al seu amor enviant al seu fill com sacrifici expiatori per als nostres pecats”. (1Joan 4:9-10)

 

5 El sacrifici de expiació figurat a la Llei, anunciat per als profetes i ofert per Crist, va procura una base per que Deu justifiques als homes. la observació duna Llei que ningú podia complir cabdalment, va deixar de ser necessària; des de llavors Deu va considerar la fe voluntàriament exercida en la redempció proporcionada per Crist, com rectitud; i amb això la condemna a mort que els homes havien heretat, va queda abolida per mitjança de la fe. La humanitat, que “...no va ser sotmesa a la futilitat per voluntat pròpia, si no per la culpa d’aquell que va transgredir...” podia doncs “mantenir l’esperança de ser emancipada de la esclavitud a la corrupció (l’envelliment i la mort) per poder participar en la gloriosa llibertat dels fills de Deu”, (Romans 8:19-21) perquè ell, en la seva misericòrdia havia determinat que si “...el judici d’una sola transgressió va portar la condemna, el do” portes “de moltes transgressions a la justificació” i que “si per mitjança de la transgressió d’un sol home va reina la mort, per mitjança d’un sol home, Jesús Crist ... ... la vida” reines “en aquells que rebin el generós do de la justificació”. Ja que “... tal com per només una transgressió la condemna  es va estendré a tots els homes, per només un sols acte de justícia, la justificació que dona la vida s’estenc a tots els homes, i tal com per la transgressió d’un sol home molts van ser constituïts pecadors, per l’obediència d’un sol home, també molts van ser constituïts justs ...” (Romans 5:16-19)

 

6 Referint-se aquesta salvació, els apòstols van escriure: “...quan va arribar el moment de que la bondat del nostre Deu i el seu amor per als homes es posessin de manifest, ens va salvar rescatant-nos, però no per causa de les obres justes, si no per la seva misericòrdia; i hem nascut de nou per mitjança del baptisme, regenerats per l’esperit sant que ell ha vessat abundantment sobre nosaltres, per mitjança del nostre salvador Jesús Crist. Justificats dons gràcies al seu generós do, hem arribat a ser hereus en harmonia amb l’esperança d’una vida perdurable”. (Titus 3:4-7) Perquè vosaltres “... heu estat lliurats ... ... no per mitjança de coses corruptibles com la plata i l’or, si no per mitjança de la preciosa sang de Crist, que es com la d’un anyell sense defecte ni màcula, predestinat abans de la fundació del mon i revelat a vosaltres en aquest últims temps”. (Pera 1:18-20) Per tant “... ja no hi ha jueu, ni grec, ni esclau, ni lliure ni home o dona, perquè tots vosaltres sou un amb Jesús Crist”, (Galetes 3:28) “...que es va lliura a si mateix en sacrifici propiciatori per els nostres pecats, encara que no solament per als nostres, també per els de tot el mon”. (1Joan 2:2)

 

7 Això vol dir que mitjançant el baptisme en el nom de Jesús, Deu ens fa tornar a néixer justificats a una nova vida, i sempre que sincerament guardem l’ensenyança apostòlica i exercim fe en els seus designes, ens atribuirà la rectitud. L’apòstol Joan va escriure: “Fills meus, us escric aquestes coses perquè no pequeu, però si algú a pecat, tenim a prop del pare a Jesús Crist, un just que ve en la nostra ajuda ...” (1Joan 2:1) no obstant, “qui afirmes estar en unió amb ell, ha de caminar com va caminar ell” (1Joan 2:6) La personalitat dels deixebles de Jesús deu doncs semblar-se a la del seu Mestre. Pau diu: “...qualsevol cosa que feu o digueu, que sigui en el nom del Senyor Jesús, mentre doneu per mitjança seva les gràcies a Deu, el Pare”. (Colossens 3:17) D’aquesta forma, podem tenir la seguretat de que “...ni mort ni vida, ni àngels ni governs, ni coses presents o futures, ni poders, ni altura o profunditat, ni cap altra creació, podran mai separar-nos del amor de Deu, i de Jesús Crist, el nostre Senyor”. (Romans 8:38-39)