La Pasqua i el Sopar
del Senyor
1 L’apostól Pau va
escriure a la congregació que es reunia en Corinti: “... purifiqueu-vos del
ferment vell per que podeu ser una massa nova; ja que vosaltres heu de ser pans
àzims, per que Crist, la nostra pasqua, ha estat sacrificat. Celebren llavors
la festa, no amb ferment vell o amb llevat de malícia, que es una disposició
malvada, si no amb pans no fermentats de sinceritat i de veritat ...” (1 Corintis
5:7..8) Aquestes paraules recordaven als deixebles, que tal com la primera
Pasqua va representà per al poble de Israel una alliberació de la esclavitud a
Egipte, i els va obrir el camí cap a la terra promesa i a la benedicció de Deu
mitjançant el Pacte de la Llei, Crist, nostre Pasqua, representa per a
la humanitat una alliberació de la esclavitud d’aquest mon inic, i obre davant
de tots el camí cap a la vida perdurable promesa i a la benedicció eterna de
Deu, mitjançant el Nou Pacte de la fe.
2 Des de els dies
de Moisès, la Pasqua havia estat per als Israelites una festivitat solemne,
destinada a rememorar la salvació dels primogènits d’Israel, mitjançant la sang
del anyell sacrificat avanç del seu èxode d’Egipte. En les escriptures llegim: “ En la terra de
Egipte, va parla l’ETERN a Moisès i a Aarón per dir-les: ‘Aquest mes serà per
vosaltres el començament dels mesos, el primer dels mesos del any. Deveu doncs
dir a tota la congregació d’Israel, que en el dia dècim d’aquest mes, tot pare
de família ha de proveir-se d’un anyell, un per cada família... L’heu de
guardar fins el dia catorze del mes, i entre las dues tardes, la sencera
congregació d’Israel ha d’immolar-lo i recollir la sang per aplicar-la sobre
els dos postes i el llinda de tota casa ha on hagi de ser menjat. En aquella
nit heu de menjar la carn rostida al foc i els pans sense llevat, i teniu que
menjar-lo junt amb les herbes amargs ... apressadament, amb la cintura cenyida,
els peus calçats i el callat a la ma, ja que es la Pasqua del ETERN. I passaré aquella nit per la terra d’Egipte ferint a tots els primogènits
que ni ha en ella, tant a homes com a bèsties, per que jo l’ETERN, executaré un
judici contra tots els deus de Egipte. La sang assenyalarà les cases a on os
trobeu, i a on les vegi passaré de llarg, i no sobrevindrà mal algú en contra
de vosaltres quan jo fereixi a la terra de Egipte. Aquest dia ha de ser per
vosaltres un recordatori, i celebreu aquesta festa per l’ETERN cada any. Deveu
sempre celebrar-la per llei’”.(Èxode 12:1..14)
3 La salvació
dels primogènits d’Israel mitjançant la sang del anyell sacrificat, va
ser en virtut de la fe mostrada per el poble en les disposicions de Deu
transmeses per mitjança de Moisès; per altra part, la carn rostida, el pa
àzim i les herbes amargues, per llei devien recordar-les any darrera any,
aquell èxode de Egipte que va posar fi a la seva llarga esclavitud. No
obstant, com Pau declara: “ ... la Llei sols conté una ombra dels bens
futurs, i no la realitat mateixa de les coses”, (Hebreus 10:1)
de manera que : “... tot allò prefigurava coses futures, però la realitat es
Crist”. (Colossens 2:17) Era doncs important que m’entres els
Israelites romanguessin sota la Llei, recordessin generació darrera
generació, que per designi de Deu, ells i els seus primogènits havien estat
alliberats de la mort i de la esclavitud gràcies a la sang del anyell
sacrificat en aquella primera Pasqua, per que aquestes coses els anunciava
una salvació major: la redempció d’una mort heretada, que la sang de
Jesús, l’anyell de Deu, va proporciona a la humanitat, posant a l’abast de
tothom la vida perdurable en el regne de Deu. En harmonia amb això, Joan escriu
que durant la seva visió, va escolta que als cels, tots deien alabant a Crist: “...vas ser
sacrificat i amb la teva sang vas tornar a comprar per a Deu a persones de tota
tribu, llengua, poble i nació ...” (Apocalipsi 5:9) i l’identificaven com a
l’Anyell de Deu que va ser sacrificat.(Apocalipsi 5:12)
4 En relació a la
figura profètica de la Pasqua, s’ha de senyalar que els dies del calendari jueu
es conten de tarda a tarda; el dia comença dons al vespre i finalitza en la
següent tarda amb la posta de sol. Per això s’especifica en la Llei que l’anyell havia de ser sacrificat i preparat entre les dues tardes, o sigui,
durant el dia catorze del mes Nisán. Aquest dia va passar amb el temps a denominar-se
parasceve, un termini que
fa referència a la preparació del anyell; per que si es veritat que la
celebració de la pasqua commemora el èxode de Egipte, en realitat, la
festivitat estava essencialment vinculada amb l’anyell que es sacrificava i preparava
durant el dia catorze, i es menjava desprès de la posta de sol, o sigui, al
inici del dia quinze del mes Nisán. Ara be, Jesús i els seus deixebles van
celebrar l’últim sopar pasqual desprès del crepuscle del dia tretze, o sigui,
al inici del dia catorze de Nisán, i per lo tant vint-i-quatre hores abans que
els demés jueus; i no podia ser d’altra manera, ja que el dia catorze,
dia de la perasceve o de la preparació i sacrifici del anyell
pasqual, Jesús, l’esperat Anyell de Deu, va ser arrestat, jutjat i sacrificat
entre les dues tardes, com durant tants anys havia estat prefigurat.
5 Diu l’Escriptura
que desprès d’aquell anticipat sopar pasqual, Jesús va ser portat davant
de Caifas; i ja de matinada, presentat davant de Pilatos. A L’evangeli de Mateu
llegim: “ En el dia avanç dels àzims(els àzims començaven el dia catorze amb
la preparació del xai, i duraven set dies) els deixebles van anar
cap a Jesús i li van dir: ¿A on vols que et disposem la Pasqua?” (Mateu
26:17) Alguna traducció posa les paraules “ Tê de prôtê tôn
azumôn ...” com “ en el primer dia dels pans àzims”. No obstant hem
de advertir que la paraula prôtê, nominatde prôtôs, va acompanyada
per l’article genitiu tôn i pel substantiu azumôn, també en
genitiu; aquesta frase no expressa un numero ordinal si no una precedència o
anterioritat, per lo que correctament, se ha d’escriure com: “ en el dia avanç
als àzims”.
6 Eusebi de
Cesárea, historiador cristià que va viure entre els segles III i IV, argumenta: “... tampoc
el salvador va celebrar la Pasqua amb els Jueus ... Ells van celebrar la Perasceve (la
preparació del xai) en el dia que el salvador va sofrir la passió ...” i “... no van
menjar la Pasqua aquella tarda, per que si la haguessin menjat, s’haguessin
abstingut de perseguir-lo (per respecte a les purificacions prèvies a la Pasqua) Immediatament
desprès de haver-lo pres el van conduí a la casa de Caifas, on va passa la nit,
i quan es va fer de dia, es van reunir i el van jutjar per primera vegada.
Darrera d’això es van aixecar i junt amb la xusma, el van conduí davant de
Pilatos. Però diu l’Escriptura que ells no van entrar al Pretori per no
contaminar-se, com creien, sota un sostre pagà... i no poder menjar la Pasqua aquell mateix vespre... no obstant el nostre Salvador havia celebrat aquella festa tan
desitjada per el, no llavors,(ja que va mori aquella mateixa tarda) si no el dia
avanç, assegut a taula amb els seus deixebles”. (De Solemnitate
Paschali, Eusebio de Cesárea) L’apòstol Joan relata: “ van portar a Jesús des
de la casa de Caifas fins al Pretori. Era ja de matinada, i ells (els Jueus) no van entrar en
el pretori per no quedar contaminats i així poder menjar la Pasqua...”(Joan
18:28) Desprès d’això, diu: “... en el dia de la perasceve (o preparació), cap a la hora
sexta, (migdia) Pilato va dir als Jueus: ‘Aquí teniu al vostre rei’ ...” (Joan 19:14)
I en el decurs d’aquell dia catorze de Nisan, Jesús va ser condemnat i
executat, i va morir a la hora nona, es a dir, a les tres de la tarda, mentre
els jueus sacrificaven i preparaven al xai que havien de menjar per la nit, al
inici del dia quinze de Nisan. Ell havia dit als seus seguidors: “ No creieu que
he vingut per destruir la Llei i als Profetes; no he vingut a destruir-los si
no a complir-los”. (Mateu 5:17) I veritablement, va complir amb el sacrifici
que la celebració de la Pasqua simbolitza, establint així el Nou Pacte amb Deu
que els profetes havien anticipat.
7 Segles avanç
d’aquests successos, Jeremies havia anunciat: ” He aquí que tornen
temps’ diu L’ETERN, ‘ en els que estipularé amb la casa de Israel i amb la casa
de Judá un pacte nou, un que no serà com aquell que vaig estipulà amb els seus
pares en el dia en que els vaig agafa per la mà per treu-les de Egipte, el
pacte que ells van trencar malgrat que em pertanyien’, diu L’etern. ‘ Però en
aquells dies estipularé amb la casa de Israel aquest pacte’, diu L’ETERN ,
‘posaré a les seves ments les meves lleis i les escriure als seus cors. Llavors
jo serè el seu Deu i ells seran al meu poble; ja no tindran cada un que instruir
al seu veí i al seu germà, dient ‘ coneix a L’ETERN’, ja que des de el mes
petit al mes gran, tots ells em coneixeran. I en aquell dia tendre misericòrdia de la seva iniquitat i no recordaré als seus pecats”. (Jeremies 31:31..34)
I Pau, que cita aquesta profecia en una de les seves cartes, clou: “... al
parlar-les d’un nou pacte, declara antiquat l’anterior, i lo antiquat envelleix
i esta pròxim a desaparèixer”. (Hebreus 8:13) Conseqüentment quan va
entrar en vigor el Nou Pacte, tant les observacions religioses com les
festivitats que la Llei establia van deixar de tenir sentit; no es dons
necessari celebrar la Pasqua Jueva, ni es apropiat voler substituir-la amb un
altra festa commemorativa.
8 Mateu escriu que
durant l’últim sopar: “Quan encara estaven menjant, Jesús va agafar el pa, i
desprès de beneir-lo, el va trosseja i li va donar als deixebles dient; ‘
Agafar-lo i mengeu, dons es el meu cos.’ També va agafar la copa, i desprès de
donar les gràcies, la va passar i va dir: ‘beveu tots d’ella per que es la meva
sang del Pacte, que ha de ser versada a favor de molts per al perdó dels
pecats’...”(Mateu 26:26..28) L’evangeli de Mateu, originalment escrit
en arameu i traduït desprès al grec, utilitza en aquest passatge el verb estì que significa
literalment es, per a versar les paraules de Jesús es al meu cos i es la meva sang. Aquesta
traducció que harmonitza amb els altres relats que del sopar del Senyor troben
en las Escriptures, no significa que el pa i el vi es transformin materialment
en carn i sang, però encara així, desprès de la benedicció, son realment
considerats per Deu com el cos i la sang de Crist, i per això diu L’escriptura
que qui participi d’ells indignament o sense el degut respecte, cometen una
ofensa contra el Senyor. Pau ens relata: “...allò que jo us he transmès, lo he
rebut del Senyor, i es que en la nit que va ser lliurat, el Senyor va agafar un
pa i desprès de donar les gràcies, el va trossejar i va dir’ ‘ Això es el meu
cos, que he lliurat en favor vostre; fer això en memòria meva’. Desprès d’haver
sopat, també va agafar la copa i va dir: ‘ Aquesta copa es el nou pacte en
virtut de la meva sang, cada cop que la beveu, fer-lo en memòria meva’. Cada
vegada que mengeu el pa i beveu la copa, esteu recordant la mort del Senyor
fins que ell torni. No obstant, el que menja el pa i veu de la copa sense estar
en una condició apropiada, esta cometen una ofensa contra el cos i la sang del
Senyor. Que cada un faci primer un examen de consciència i desprès mengi el pa
i begui la copa, per que el que menja i veu, menja i veu un judici contra si
mateix si considera el cos com de poc valor, i per aquest motiu ni ha entre
vosaltres molts que estan dèbils o desanimats i alguns com morts”.(1Corintis
11:23..30)
9 La participació
en el pa i el vi, representa una rememoració que aviva l’esperança en les
promeses de Deu, recordant-nos que mitjançant la fe en Crist, tenim al nostre
abast la justificació i la vida perdurable que ell va rescatar per la
humanitat, a mes del gaudiment dels beneficis del seu regne, quan el regne dels
Cels sigui establert; unes de les promeses que tots els seus seguidors
comparteixen. Jesús va dir als que en aquell sopar l’acompanyaven: “Des de ara no
veure el suc del raïm fins el moment que el begui amb vosaltres un altre cop, en
el regne del meu Pare”.(Mateu 26:29) I s’ha de senyalar que ell no va
establir ni cerimònies ni dies assenyalats per compartir el pa i el
vi; ja havia dit: “ On estiguin dos o tres reunits en el meu nom, jo estic
entre ells...” (Mateu 18:20) i per això, en aquella ocasió només va dir
als seus deixebles:”...feu això en memòria meva” doncs “... cada vegada
que mengeu el pa i beveu la copa, esteu recordant la mort del Senyor fins que
ell torni”. (1Corintis 11:26)
10 Varies
referències sostenen aquest fet; per exemple, quan l’apòstol Pau escriu als
Corintis, censurant-los per al seu comportament en les reunions que en el
primer dia de cada setmana feien, els diu; “... Quan os reuniu tots,
lo que feu no es participar en el sopar del Senyor, ja que quan seieu a taula,
cada un de vosaltres consumeix apressadament les seves pròpies provisions, de
manera que mentre que un fa dejuni, l’altre es tipa ...”(1Corintis 11:17..22)
Trobem també un altra en Fets del Apòstols, a on Lucas relata: “Nosaltres,
desprès dels dies dels Àzims, (son als set dies de la Pasqua jueva) ens
vam embarcar en Filipos, i desprès de cinc dies ens vam unir a ells (als deixebles) en Tróada, a on
vam passar set dies. En el primer dia de la setmana, estant nosaltres reunits
per la fracció del pa...” (Fets 20:6..7) Aquestes paraules ens
demostren sense cap dubta, que transcursos varis dies des de la Pasqua jueva, als deixebles es van reunir per la fracció del pa. Es veritat que, al menys en
una versió de la Bíblia, les paraules klasai arton han estat traduïdes com
un menja quan literalment significa la fracció del pa, i encara que
aquesta substitució de terminis esta senyalada en una nota marginal, la
falsedat en la traduccio afavoreix una interpretació equivoca del versicle i
desvirtua el seu sentit. Quedant clar per tant, que Lucas afirma que els
deixebles estaven reunits per la fracció del pa molts dies desprès de la Pasqua jueva i de la data de la mort de Jesús.
11 En quan a la
forma de procedir en aquesta reunió, ens remetin de nou a les paraules de
Lucas: “En el primer dia de la setmana, estan nosaltres reunits per la
fracció del pa, Pau parlava amb ells (els deixebles d’aquella regió) i com havia de
partir al dia següent, va prolonga als discursos fins a mitja nit ...”(Fets 20:7)
Mes tard, l’escriptor cristià Justino, que a l’any 165 descrivia les costums de
les congregacions, diu al capítol 67 de la seva Apologia: “...en el dia anomenat
del sol (el primer dia de la setmana, que es va denominar desprès Dia del
Senyor o Diumenge) tots els que viuen el les ciutats o els camps es reuneixen
en un mateix lloc, i es llegeixen les cartes dels apòstols o les escriptures
dels Profetes mentre el temps lo permeti. Desprès, tots en aixequem i orem, i
...quan hem acabat d’orar, es presenta el pa i el vi ...” Aquest relat que
coincideix amb el de Lucas, ens confirma que des de el principi, els deixebles
de Jesús, van celebrar les seves reunions setmanalment, participant tots
del pa i del vi, ja que “... Crist es va donar a si mateix en sacrifici
propiciatori per als nostres pecats, però no solament per als nostres, també
per als de tot el mon” (1Joan 2:2) així gràcies a ell, tots els homes
poden gaudir de “... l’esperança de la vida eterna promesa des de la antiguitat per
el Deu que no pot mentir”. (Titus 1:1..2)
12 Aquestes coses
han de servir com a pauta en les reunions dels que avui desitgen seguir a
Crist, i “adorar al Pare amb esperit i veritat”, (Joan 4:23)
doncs “ Crist es el mateix ahir, avui i per sempre, de manera que no os
deixeu desviar per històries i per ensenyances diferents”. (Hebreus 13:8..9)
Romandrem per tant en la ensenyança rebuda del apòstols, evitant els afegits
que poden desvirtuar el seu sentit original; i mitjançant les reunions,
animem-nos uns als altres a mantenir “...sent se vacil·lar ... l’esperança que
professem, ja que aquell que ens a fet la promesa es fidel ...”, mentre ens
considerem “uns als altres, per incitar-nos al amor i les obres excel·lents” i “contemplem com
s’apropa el Dia”. (Hebreus 10:23..25) Al compartir tots el mateix pa,
manifestem compartir també l’esperança de la vida perdurable que Crist va
rescatar per la humanitat sencera.
