Articuls


La Fe, L’esperança i L’amor

 

1 En la seva carta als Corintis, l’apòstol Pau parla dels diferents i miraculosos dons rebuts per la Congregació de Deu, uns dons que terminarien quan desprès de la mort dels apòstols, l’anunciata apostasia que havia de sorgir i predominar, la extingies, reemplaçant-la. Tot anava doncs a canvia, no obstant, diu ell: “...ni ha tres coses que romandran immutables, i son la fe, l’esperança i l’amor; i de totes elles, la mes gran es l’amor”. (1Corintis 13:13)

 

2 Els dons de l’esperit estaven per tant destinats a desaparèixer junt amb la Congregació, que anava a caure en un profund son, quedant simbòlicament submergida en el Hades (el sepulcre). No obstant Jesús havia promès: “...las portes del Hades no prevalgueren  sobre ella”, (Mateu 16:18) per què ell la pujaria novament al seu retorn, revestida de tots els dons que Deu li havia atorgat.

 

3 Predient aquesta situació, Pau va escriví: “...os prego germans, que en lo referent a la presencia del nostre Senyor Jesús i a la nostra reunió amb ell, no es deixeu confondre amb facilitat... No os deixeu enganyar per ningú, per què no pot arribar abans de que surti la apostasia; abans de que es manifesti...l’adversari que si exalça sobre qualsevol cosa considerada divina i objecte de reverencia, i que agafant seient en un lloc diví, ostenta divinitat ... Ja sapigueu lo que ara el retè, per que nomes pot manifestar-se al arribar el moment establert, però aquet transgressor desconegut ja esta obrant, i quant allò que el retè sigui retirat (quant els apòstols ja no siguin), el transgressor, que el Senyor declararà espiritualment mort i aniquilarà durant la manifestació de la seva presencia, es donarà a conèixer”. (2Tesalonicencs  2.1..8)

Tant Jesús com els apòstols havien predit el creixement de aquesta apostasia, que s’estendria i dominaria fins al final, però van donar a entendre que sempre hauria persones que produirien bons fruits, obres nascudes de la fe i de l’esperança en les promeses de Deu, i sobre tot. Del amor que prové de esperit.

 

La Fe

 

4 Les expressions la fe, i exercir fe es tradueixen del substantiu grec pistis i del verb pisteuein. Aquests terminis que en el Nou Testament es repeteixen dues-centes quaranta i tres vegades, expressen un sentiment de confiança i de fidelitat; no han de ser doncs confoses amb pisteoô, un verb d’us purament profà,que significa creure en el sentit de donar crèdit a un informe o missatge ja que entre el creure en l’existència de Deu i l’exercí fe en el seu anunciat propòsit, existeix una gran diferencia. Les Escriptures greges denominen la fe tant a la ensenyança apostòlica, anomenada també la via, com a la confiança exercida en la fidelitat de Deu a les seves promeses. Pau escriu: Crist. “..os ha reconciliat ... i os ha fet purs, irreprensibles i sense taca davant de ell, sempre que romandreu fermes e inamovibles en la fe (aquí pau es refereix a la veritable ensenyança apostòlica) i sense apartar la mirada de l’esperança promesa en la bona nova”.(Colossens 1:21..23) M’entres que en una altra de les seves cartes diu: “La fe es la convicció de que les coses que esperem son certes, es la proba evident de realitats que no es veuen”, (Hebreus 11:1) “mitjançant la fe comprenem que el univers va ser format per mitjança de la paraula de Deu, de forma que lo visible es va origina a partir de lo que no es veu” (Hebreus 11:3) “... sense fe es impossible ser aprovat per Deu; de fet, es necessari que qualsevol que se li apropi exerg fe en la seva existència, i en que ell recompensa als que li busquen”. (Hebreus 11:6) Aquesta fe voluntàriament exercida, ens permet identificar a Jesús com el promès Messies i apropar-nos a Deu per mitjança seu, per què com diu Juan: “...el fill de Deu ha vingut, i ens ha facilitat el discerniment necessari per reconèixer al Deu veritable i etern”. (1Joan 5:20)

 

5 Llegim a les escriptures, que Deu va considerà a  Abraham amic seu en base a la fe que exercia en el seu propòsit; “... i es que ell, davant del Deu de la seva fe... no es va mostra incrèdul dubtant de lo que li prometia; i reforçat per la seva fe va donar glòria a Deu, per estar convençut de que podia complir lo que li havia promès: per això va ser declarat just. Però per això va ser declarat just’ no es va escriure nomes per ell, es va escriure també per nosaltres, ja que sens atribueix la justificació per mitjança de la fe en aquell que va despertà de entre els morts a el nostre Senyor Jesús, que va ser entregat per les nostres ofenses i despertat per la nostra justificació”. (Romans 4:17..25) I ara, “Deu concedeix la justificació que la llei i els profetes declaren... per mitjança de la fe en Crist ”, i la posa “... a l’abast de tots els que tenen fe, sense distincions” per que “ la fe en el poder redemptor de la seva sang, es la base per que Deu, per la seva misericòrdia, atribueixi la justificació”. (Romans 3:21..25) I si “Abraham va exercir fe en el Senyor i li va ser contada com justícia, esteu segurs de que aquells que exerceixen fe, son els fills de Abraham”, (Gàlates 3: 6..7) i que constitueixen junt a Crist, la seva promesa descendència.

 

6 La fe, la sincera confiança en el propòsit de Deu, es la base de l’esperança que permet als deixebles de Crist gaudir de la certesa de la vida perdurable, que Deu posa al seu abast. L’apòstol Juan va escriure, “Deu ens ha donat la vida eterna per mitjança del seu Fill... Os escriu tot això per que sapigueu que vosaltres, els que heu exercit fe en el fill de Deu, heu rebut la vida eterna”.(1Joan 5:11..13) però “...deveu de mostrar perseverança, per que desprès de  haver fet la voluntat de Deu, obtingueu lo que va ser promès. Per que encara un poc, veritablement un poc, i el que ha de venir arribarà, certament no trigarà, i el meu just viurà a causa de la fe. Però si es torna cap enrere la meva anima no es complaurà en ell; i nosaltres no som dels que es tornen enrere, cap a la destrucció, si no dels que obtenen la vida mitjançant la fe”. (Hebreus 10:36..39)

 

L’esperança

 

7 Les paraules esperança i esperar es tradueixen del substantiu grec elpis i del verb elpizô, que expressen tant l’esperança i l’espera, com la cosa esperada. Diu l’escriptura que Abraham “...va mantenir l’esperança contra tota raó d’esperar...” doncs “... ell tenia ja gairebé cent anys de edat, i considerava el seu cos i el sen de Sara com morts...” (Romans 4:17..19) quan Deu li va prometre una nombrosa descendència; malgrat això, ni per un moment va dubtà de la promesa, mostrant la seva confiança en les paraules de Deu. I de la mateixa forma, m’entres nosaltres esperem “... la manifestació de la glòria de Deu”, alimentem l’esperança que ens alegra i que ens consola “... també en les tribulacions, per què sapiguem que la tribulació produeix perseverança, que la  perseverança, ens permet ser aprovats, i que el ser aprovats, assegura la nostra esperança, una esperança que no ens defraudarà”. (Romans 5:2..5) Pau diu que Crist, “... per la gojosa esperança posada davant de ell, va suportar una mort ignominiosa sense considerar la vergonya, i es va seure a la destra del tro de deu”. (Hebreus 12:2) Aquesta esperança no es absolutament necessària, per què “... nosaltres estem esperant pacientment lo que encara no veiem”, (Romans 8:24..25) amb la plena certesa de que es realitzarà, i de que rebrem “... la vida eterna promesa des de la antiguitat per el Deu que no pot mentir...”, (Titus 1:1..2) I “¡ Aquesta esperança es la que ens consola !” (Romans 8:23)

 

8 En realitat, “La humanitat sencera espera ansiosament la manifestació dels fills de Deu ... (el govern de Crist) per què no va ser sotmesa a la futilitat per voluntat pròpia, si no per la culpa de aquell que va transgredir, i per això mante l’esperança de arribar a ser emancipada de l’esclavitud a la corrupció...” (Romans 8:19..21) La nostra confiança està fonamentada en la fidelitat dels designis de Deu, anunciats des de l’antiguitat per als profetes, confirmats per Jesús, i registrats mes tard per als seus apòstols i deixebles per nosaltres, que creem en que “... totes les coses que es van escriure, van ser escrites per a la nostra instrucció, per què per mig de la perseverança i del consol que prové de les escriptures, podem mantindré l’esperança”. (Romans 15:4)

 

9 En harmonia amb això, l’apòstol Pera ens exhorta dient: “Amats, aquesta es ja la segona carta que os escric, i amb les dues apel·lo a la vostra memòria, per despertar la vostra ment i recordeu correctament les paraules del sants profetes i les instruccions que el Senyor i Salvador os ha transmeti’t per mitjança dels apòstols ...” Por què “... segons la seva promesa, nosaltres estem esperant uns nous cels i una nova terra que alberguen la justícia; i por això amadíssims, m’entres estem esperant aquestes coses, esforçar-se  per que ell os trobi sense taca, irreprensibles i en pau...” (2Pera 3:1..14) Però diu Pau “... desitgem que cada un de vosaltres demostri el mateix cel fins al final, per què pugui fer segura la seva esperança”, (Hebreus 6:11) i si així lo feu, “El nostre Senyor Jesús Crist en persona, i Deu nostre Pare, que ens ha concedit per amor el generós do d’una esperança eterna i preciosa, confortaran els vostres cors i os faran vigorosos en paraules i en obres bones”. (2Tesalonicencs 2:16)

 

L’amor

 

10 Al nostre idioma la paraula amor esta un tant desvirtuada, i es pot utilitzar  per descriure sentiments molt diferents uns dels altres, expressant tant un enamorament, com l’estima natural entre familiars i amics, o l’amor altruista i desinteressat que es traduiria caritat, si aquesta expressió no tingués per la majoria de les persones, un sentit molt divers al de la seva arrel llatina. En el idioma grec existeixen no obstant varies paraules adequades per matisar els sentits de aquet sentiment; i aquet fet ens permet observar que als evangelis i als escrits apostòlics, s’utilitzen els terminis agapaô i agapê, equivalents al substantiu hebreu ahabâ i del verb âhêb, per expressar un sòlid sentiment d’amor pur i desinteressat, amb connotacions de profunda estima i de càlida cogita.

Mitjançant la paraula agapê s’expressa doncs l’amor de Deu i l’amor de Crist per els homes, i també l’amor del homes per Deu, per seus germans en la fe i per al pròxim.

 

11 Aquet amor altruista identifica al mateix Deu, ja que Juan escriu: “... ho Theos agapê estin”, o sigui: “...Deu es amor”, (1Joan 4:8) i per aquet motiu deu identificar als deixebles  de Crist, ja que com ell va dir: “Tots sabran que sou deixebles meus per l’amor que os tindreu els uns als altres”. (Joan 13:35) Joan escriu: “Estimats, l’amor prové de Deu, estimem-nos doncs uns als altres. Tot aquell que estima, coneix a deu i ha estat generat  per ell,  però el que no estima, tampoc pot conèixer a deu, perquè Deu es amor”, ames, “...si nosaltres l’estimem es per que ell ens va estimar primer”, així que “...El que estimi a Deu, que també estimi al seu germà; aquet es el mandat que tenim de part seva...” perquè “...estimant-nos uns als altres, Deu segueix unit a nosaltres i al seu amor ens fa perfectes”, (1Joan 4:7..21) Pau diu: “...ara os mostraré un camí que es la via per excel·lència: si jo parles les llengües dels homes i dels àngels, però no tingues amor, m’assemblaria al sord replicar d’un tros de coure o d’uns estridents címbals. I si tingues el do de profecia, conegués tots els secrets sagrats i tota la ciència, i posseïes una fe tan gran que mogués muntanyes, però no tingues amor, no seria res. I si distribuïes totes les meves passions i m’oferís ames a mi mateix, podia exalçar-me, però sense amor, no seria de cap benefici”, (1Corintis 13:1..3) per això recomana: “Fadeu-vos imitadors de Deu com uns fills estimats, demostrant el mateix amor que ens va mostrà Crist, quan es va oferí a si mateix en favor nostre, com un sacrifici aprovat davant de Deu”. (Efesis 5:1..2)

 

12 I per descriure la manifestació d’aquet amor altruista, segueix dient: “L’amor es clement i benigne, l’amor no es envejós, no presumeix ni es arrogant, no es comporta de forma indecent, i no busca als seus propis interessos. L’amor no s’irrita ni te en conta el mal sofert, no gaudeix amb la injustícia i s’alegra  amb la veritat; no es suspicaç si no confiat, sobreporta totes les coses, i totes les perdona”. (1Corintis 13:4..7) i aconsella: “Feu de forma que el vostre amor sigui sense hipocresia, odiar el mal i apegueu-vos a lo que es bo, m’entres agafeu la iniciativa en mostrar-vos uns als altres honor i tendre afecte...contribuint  a les necessitats del sants, busqueu ser hospitalaris, i ¡beneir no maldieu! Compartir les alegries i els mals dels altres, i ser respectuosos uns amb els altres”. (Romans 12:9..16) Quan les persecucions es van estendre, Pera va escriure als deixebles per exhortar-les a que romandre-us-en units en l’amor, i els va dir: “...Tot esta apunt de terminar;” (aquí es referia a la Congregació que anava a romandre com dormida fins el retorn de Crist) “vosaltres oreu, i heu de ser prudents i vigilants, però sobre tot, os heu de tenir els uns als altres un amor intens, perquè l’amor passa per alt una multitud de errors, i així os acceptareu els uns als altres sense reprotxes”. (1Pera 4:7..9)

 

13 Jesús havia dit: “ De la mateixa forma que el Pare em va estimar, també jo os he estimat; però vosaltres heu de mantenir-vos en el meu amor, de la mateixa manera que jo he guardat els manaments del meu pare, em mantinc en el seu amor”. (Joan 15:9..10)

Si guardar als manaments de Jesús es indispensable per romandre en el seu amor, hem de mantenir-nos en la ensenyança apostòlica per sobre de qualsevol consideració o conveniència. La fidelitat a Crist exigeix també l’amor per la veritat revelada i registrada a les Escriptures; un amor que ens mante en el seu amor, i que ens impulsa a obeir aquet consell del apòstol Joan: “No estimeu al mon ni les coses del mon, ja que en aquell que estima al mon no esta l’amor del Pare. Tot lo que pertany al mon, lo que busquen els sentits, lo que cobdícia la vista, i la ostentació de lo que es posseeix, no prové de Pare si no del mon; però m’entres el mon amb els seus desitjos va passant, el que fa la voluntat de Deu romandre per sempre”.(1Joan 2:15..17)