Articuls


La congregació de Deu

 

Una congregació única i unida

 

 1 Jesús havia dit als seus deixebles: “Jo soc la via, la veritat, i la vida, i ningú arriba al Pare si no es per mitjança de mi”. (Joan14:6) De manera que quan en les Escriptures es parla de la Congregació de Deu, s’ha d’entendre que comprenia a tots els batejats en el nom de Jesús; a tots els que, en paraules de l’apòstol Pau, “...en totes parts confessen tenir fe en el nom de Jesús Crist, Senyor nostre y seu ...” (1Corintis 1:2) Per això, durant el seu ministeri Pau va visitar sense parar diferents comunitats, que si be allunyades territorialment unes d’altres, constituïen una congregació única, per que tots els deixebles participaven en la esperança d’una resurrecció a la vida perdurable, i caminaven units en una mateixa fe, compartint una mateixa ensenyança.

 

 2 Aixi, desprès de la mort de Jesús, les comunitats o congregacions sorgides en la Judea, en la Samària i en les altres nacions, van créixer sota la autoritat d’uns apòstols que combatien qualsevol creença aliena a la fe, mantenien pura l’ensenyança, i defensaven la unitat de la Congregació de Deu. En una ocasió, dirigint-se a alguns deixebles que pretenien polemitzar, Pau escriu: “... germans, en el nom de nostre senyor Jesús Crist, os exhorto a que estigueu tots d’acord en lo que parleu, perquè  no hagi entre vosaltres divisions, i es restableixi la unió de pensament i d’entendre les coses. (1Corintis 1:10) I diu en un altre de les seves cartes: “... ni ha nomes un sol cos i un sol esperit, i heu estat cridats a una sola esperança, ja que nomes ni ha un sols Senyor, una sola fe, un sols baptisme, i un sols Deu que es el Pare de tots, que esta per damunt de tots, i que obra en favor de tots i en tots”; (Efesis 4:4..6) per que: “... Deu ens ha adquirit per a si, i ens ha generat espiritualment per mitjança de Jesús Crist, perquè obrem d’acord amb lo que ha disposat per nosaltres”. (Efesis 2:10) També a Timoteu, un fidel episcopi que de ciutat en ciutat assitia a les congregacions, li diu: “... espero anar a tu lo mes aviat possible, però t’escric aquestes coses perquè si me retardes, tu sàpigues com comportar-te dintre de la casa de Deu, que es la Congregació del Deu vivent, columna i suport de la veritat ...” (1Timoteu 3:14) I recomanava als deixebles: “Os envio a Timoteu, el meu fill estimat i fidel en la congregació del SENYOR, i ell refrescarà en la vostra memòria les ensenyances de Crist que jo os he transmeti’t, les mateixes que jo ensenyo en totes les congregacions ...” (1Corintis 4:17)

 

 3 Amb el fi de sostenir la fe, Pau va viatjar incansablement d’una comunitat a altra, i quan el viatge li resultava físicament impossible, enviava cartes per mitjança de col·laboradors lleials com Timoteu, Apol·lo, Marc, Silvano, Tit, Epafrodito, Tíquico, Febe i altres. Per això trobem en quasi totes elles, frases com: “De moment m’ha semblat oportú enviar-vos a Epafrodito, el meu germà i company, tant en la obra, com en els debats ... Os lo envio per que sent un gran desig de tornar-vos a veure”. (Filipencs 2:25..26) O també: “Avisa a Marc i portal amb tu, me es mol útil per al ministeri per que he enviat a Tíquico a Éfeso”. (2Timoteu 4:11..12) I: “Os recomano a la nostra germana Febe, que es diaconessa en la congregació de Cencrea, rebeu-la en el nom del Senyor, com s’ha de fer amb els sants, donant-li assistència en qualsevol cosa que pugui necessita, ja que també ella ha assistit a molts incloent-me a mi”. (Romans 16:1..2) Amb això, Pau es mantenia sempre al corrent de tots els esdeveniments entre germans, i si be en general, dirigia les seves cartes a les comunitats que necessitaven consell sobre temes o problemes puntuals, ni han en elles tantes advertències, recordatoris, mandats, i ensenyaments útils a tots, que quan las rebien els deixebles las copiaven i las passaven d’una comunitat a un altra perquè tots poguessin llegir-les, tal com ell mateix recomanava als colosenses, escrivint-les: “Quan se os hagi llegit aquesta carta, feu que també els sigui llegida als de Laodicea, i vosaltres llegiu la que os arribi d’allà”. (Colossens 4:15..16)

 

L’estructura Jeràrquica en la Congregació  

 

4 Crist havia assegurat als seus apòstols: “De veritat os dic, que tot lo que vosaltres lligueu sobre la terra, serà també lligat als cels, i tot lo que vosaltres deslligueu sobre la terra, serà també deslligat als cels”. (Mateu 18:18) Aquestes paraules expressen l’assoliment d’autoritat i de la responsabilitat que sobre la congregació els havia atorgat, perquè la defenguessin dels atacs del mon, i la mantinguessin moralment neta salvaguardant la puresa de la seva ensenyança. Per aquesta raó Pau aconsella a Timoteu: “Per als fidels has de mostrar-te un exemple en les paraules, en la manera de viure, en l’amor, en la fe, i en la castedat. M’entres esperes la meva arribada, dedicat a la lectura, a la exhortació, i a la ensenyança, sense descuidar el privilegi que tens, i que per indicacions dels profetes, et va ser conferit per als ancians mitjançant la imposició de las mans. Ocupat d’aquestes coses, i dedicat a elles completament, perquè el teu progrés sigui manifest davant de tots. Cuidat i cuida de la teva ensenyança; persevera en aquestes coses, per que al fer-lo et salvaràs a tu mateix i als que te escoltin. (1Timoteu 4:12..16)

 

 5 Amb el fi de facilitar als membres de la congregació als seus diferents comeses, els apòstols van disposar un ordre. Ells, com llegats de Crist, intervenien amb la autoritat que el mateix Jesús els havia atorgat, però delegaven moltes responsabilitats als presbiteris o ancians, que en funció dels dons del esperit rebuts per mitjança d’ells, presidien i cuidaven de les comunitats en els diversos llocs. Alguns presbiteris reunien les condicions necessàries per desempenyorar l’encàrrec de episcopi, que comportava les funcions de administrador i de mestre; m’entres que els diaques i les diaconesses ministraven en la comunitat, ocupant-se de totes les tasques pertinents. Amb respecte a aquestes coses, Pau escriu a Tit, un episcopi: “Te deixat en Creta perquè posis en ordre les coses que queden per resoldre, i estableixis d’acord amb les meves instruccions, presbiteris en cada ciutat ... Es imprescindible que l’episcopi, com administrador de la casa de Deu, sigui irreprensible ...” (Tit 1:5..8) I també a Timoteu: “Si algú desitja arribar a ser episcopi, certament aspira a una activitat lloable, no obstant  es necessari que l’episcopi sigui irreprensible, marit duna sola dona, amo de si mateix, savi, digne i hospitalari; a d’estar capacitat per impartir l’ensenyança, i ser comprensiu i pacífic, sense inclinacions embriagar-se, ni ser violent o garrepa. A de presidir adequadament la seva pròpia família, i tenir fills obedients i respectuosos, per que ¿Com podria cuidar de la Congregació de Deu, un que no sap com governar a la seva pròpia família? Tampoc a de ser algú que s’hagi convertit recientment, perquè no es torni arrogant i incorre en el mateix judici emès contra en Diable. Es a mes necessari que tingui un bona reputació davant dels de fora, per no caure en el descrèdit i es trobi en dificultats per causa dels calumniadors ...Els diaques han de ser dignes i sincers... Primer han de ser provats en quant a la seva actitud, i si estan capacitats, poden desempenyorar el seu ministeri. I també les diaconesses han de ser dignes... i fidels en totes les coses...” (1Tiomoteu 3:1..11)

 

 6 Qualsevol dels encàrrecs rebuts, representaven davant de Deu una gran responsabilitat, i ja que es legitimaven mitjançant la imposició de mans, Pau advertia a Timoteu: “...Tu no imposis les mans amb lleugeresa sobre ningú, no  vagis a fer-te còmplice dels pecats d’altres ¡Mantén-te pur!” (1Tomoteu 5:22) I suggerint als deixebles l’actitud apropiada per amb qui exercien aquestes responsabilitats, escriu: “Germans, os preguem que sentiu un profund respecte per aquells que es fatiguen entre vosaltres, i que han estat constituïts per el Senyor per presidir i instruir, tenir-los en gran consideració i afecte per causa del seu treball. (1Tessalonicencs 5:12..13) A mes recordava a tots: “Per l’encàrrec que generosament m’ha estat atorgat, os exhorto a cada un de vosaltres, a que no os tingueu en un concepte mes elevat del necessari. Considereu-vos amb un criteri sensat, d’acord amb la mida de la fe que Deu os ha concedit a cada un. Per que igual que en un mateix cos ni han molts membres i no tots tenen la mateixa funció, nosaltres, que també som molts, ens pertanyem uns als altres formant un sol cos (equip) junt amb Crist, i gracies al seu favor, se ens han assignat diferents dons. Llavors, si son de profecia, profetitzem en relació a la fe, i si son de servei, dediquem-nos a tals ministeris: el que sigui mestre, a la ensenyança; el que exhorta, a animar, i aquell que fa participar als altres, que lo faci amb senzilles. El que presideix ha de treballar amb diligencia, i el que distribueix l’ajuda, ha de fer-lo amb alegria...” (Romans 12:3..8) No desitgeu honors per vosaltres mateixos, i no os considereu savis. Deixeu-vos atreure per les coses humils, i no torneu a ningú mal per mal. Ser afables, i si es possible, en lo que de vosaltres depengui, viviu en pau amb tots (Romans 12:16..18) Per que Crist: “... ha establert a alguns com apòstols, a altres com profetes i a altres com pastors i mestres, amb el fi de preparar als sants per l’obra del ministeri i per la edificació del cos de Crist, de manera que cadascun,  sabent-se fill adoptiu de Deu, pugui arribar a l’ unitat en la fe i arribar a una madures que estigui al nivell del Crist”. (Efesis 4:11..13) També l’apòstol pera va transmetí als presbiteris les instruccions que ell mateix va rebre de Jesús, escrivint-les: “Pastureu el ramat de Deu, però no com per obligació, si no de bon grau, i no per la vostra pròpia avantatge, si no amb desvetllament. D’aquesta manera, quan arribi el pastor principal, rebeureu la corona imperible de la gloria. I vosaltres, joves, heu de ser submisos als presbiteris, i heu de ser tots modestos al tractar uns amb altres, per que deu s’oposa als que son altius però concedeix el seu favor als que son modestos”. (1Pere 5:2..5)

 

 7 A mes, donant a entendre que alguns dels deixebles eren considerats dignes d’intervenir amb autoritat per solucionar de comú acord els assumptes que suscitaven discussions entre el germans, Pau escriu: “Aquells ...que gaudeixen de major consideració, no em van recomanar res, per que es van adonar de que a mi se me havia confiat la bona nova per als incircumcisos, igual que a Pera per als circumcisos, i que el mateix que li ha donat poders com apòstol dels circumcisos a Pera, a mi m’ha donat poders com apòstol de las nacions. Reconeixent l’encàrrec que me ha estat concedit, Santiago, (que no era apòstol, si no un dels germans de Jesús) Cefas i Joan, que son els que tenen autoritat, ens van donar la ma dreta a mi i a Bernabé, com una demostració de que estaven d’acord en que nosaltres fóssim a les nacions, m’entres que ells, als circumcisos”. (Gàlates2:6..9)

 

 8 No obstant, ja durant el seu ministeri, alguns deixebles recorrien a la autoritat del seu encàrrec per governar sobre els seus germans. Per combatre aquesta tendència, Pau, referint-se al govern de Crist, els escriu: “Vosaltres ...os creieu rics i penseu d’estar regnant sense nosaltres i ¡Tan de bo haguéssiu arribat a regnar! Ja que junt a vosaltres regnaríem també nosaltres”. (1Corintis 4:8) I exhorta a tots: “... avancem en una mateixa direcció germans, m’entres seguiu el meu exemple i manteniu la mirada en aquells que caminen segons el model que han rebut de nosaltres; per que os he dit moltes vegades, i os lo repeteixo ara amb llàgrimes als ulls, que molts es comporten com enemics de Crist; i el seu fi serà la destrucció, per que el seu deu es la aspiració de coses materials. Quan es vanaglorien de això que hauria de avergonyir-los, solament tenen en mira les coses terrenals; i no obstant, la nostra ciutadania esta als cels, des de els que estem esperant a un salvador, al Senyor Jesús Crist, que transformarà la humil condició del nostre cos, fent-lo semblant al seu cos gloriós, en virtut del poder que te per regnar sobre totes les coses”. (Filipencs 3:16..21) Ja en el seu dia existia una subjacent propensió a transformar la autoritat moral que l’ordre jeràrquic establert per els apòstols atorgava, en un exercici de poder temporal, que amb el temps involucraria a les comunitats en disputes partidistes i en violentes lluites internes, sempre en el nom de Deu.

 

 9 Jesús havia dit al seus deixebles davant als jueus que li escoltaven: “...vosaltres no volíeu ser anomenats Rabí; per que nomes un es el vostre Mestre, i vosaltres sou tots germans ... el mes gran de entre vosaltres serà aquell que os serveixi, per que el que s’exalci serà humiliat , i el que demostri humilitat , serà exalçat ...” (Mateu 23:8..12) I en un altra ocasió, després de rentar als peus als que anaven a compartir amb ell el seu últim sopar, el va parlar així: “¿Compreneu lo que os he fet? Vosaltres m’anomeneu Mestre i Senyor, i dieu be, per que lo soc; doncs si jo, el Senyor i Mestre, os he rentat als peus, també vosaltres os heu de rentar els peus els uns als altres. Jo os he donat un exemple perquè vosaltres feu com jo ... el que serveix no es major que el seu senyor, ni es l’envia’t  major que qui lo envia; sabent aquestes coses, feliços vosaltres si les feu. (Joan 13:12..17) Mes tard, quan durant el sopar el deixebles es preguntaven qui d’ells seria considerat el major del seu regne, Jesús els va reprendre dient: “Els reis de les nacions las governen, i els que sobre d’elles exerceixen el poder es fan anomenar benefactors, però no ha de ser així entre vosaltres; que el major se vosaltres sigui com el menor, i el que governa com el que serveix, ja que ¿Qui es de fet major, el que seu a taula o el que serveix? ¿A cas no es major el que esta assegut a taula? Però jo estic entre vosaltres com el que serveix ...” (Lluc 22:25..27)

 

 10 En els fets del Apòstols, Lluc narra que quan Pau s’acomiada de la congregació de Mileto, pensant que tornaria a veure’ls, els va dir: “...sabeu com me comportat entre vosaltres des de el dia que vaig arribar al Àsia; i durant tot aquet temps he servit al SENYOR amb tota humilitat ... i sabeu que mai me he quitat a lo que fos necessari per parlar-vos i intruir-vos públicament i en les vostres cases, suplicant a jueus i grecs que es convertissin a Deu i posin fe en el nostre senyor Jesús”. (Fets 20:18..20) I es realment cert que Pau mai havia posat la seva vida per davant del seu encàrrec, ja que en una de les seves carta explica: “... he rebut de part dels Jueus, cinc vegades  els quaranta cops  menys un, tres cops he estat azotat amb bastons, tres cops he naufragat, i una vegada he estat lapidat, quedant com mort durant un dia i una nit. Quasi sempre estic als camins, en perill als rius, en perill per als lladres, en perill per als meus compatriotes, en perill per la gent de las nacions, en perill en las ciutats, en perill en els deserts, en perill en el mar, i en perill entre falsos germans. Quasi sempre en fatigues i penalitats; tantes vegades sense dormir, sense aliment i sense beguda; tantes vegades en dejuni, al fred, i sense tenir amb que cobrir-me. I a mes d’això, sempre preocupat per els assumptes que m’arriben de totes les congregacions, per que quan algú esta en dificultats, jo pateixo amb ell, i quan algú esta dèbil en la fe, jo em preocupo per ell ...” (2Corintis 11:24..29)

 

 11 I escrivia als deixebles que vivien en Tessalònica: “... Deu ens es testimoni de que mai hem usat paraules aduladores o trucs inspirats per la cobdícia, i com be sabeu, mai hem buscat la gloria humana ni per mitjança nostre i de altres, ja que com enviats de Crist teníem autoritat per fer-nos considerar persones importants. Com vosaltres hem estat tan afectuosos com una mare que alimenta i cuida dels seus petits, per que heu arribat a ser-nos tan estimats, que per la tendresa que sentim, haguéssim desitjar entregar-vos, no tan sols la bona nova de Deu, també la nostra vida ... Certament germans, recordareu les nostres fatigues i el nostre afany, m’entres que os predicàvem la bona nova de Deu, treballant dia i nit per no arribar a ser una carga sobre vosaltres, i sou junt amb Deu, testimonis, de la rectitud, la justícia, i la integritat del nostre comportament  amb vosaltres els que heu cregut. Recordeu que veritablement hem estat per cada un de vosaltres, com un pare per als seus fills, exhortant-vos, consolant-vos, i comminant-vos a viure d’una manera digna de Deu, que os ha cridat al seu regne i al seva glòria”. (1Tesalonicenses 2:5..12)

 

 12 Realment es pot dir, que la conducta de Pau en la Congregació de Deu, va ser per als seus germans un model de servei. Ell, que comprenia be la responsabilitat del seu ministeri, deia que qui lo exercien, eren simplement: “... uns ajudants de Crist en la administració de las revelacions divines, i lo que s’exigeix a cada un dels administradors, es la fidelitat ...” (1Corintis 4:1..2) Una fidelitat que s’ha de manifestar per mitjança del amor per els altres, però també, per mitjança del amor sense concessions a la veritat, per que com Joan va escriure: “Observant la seva ensenyança demostrem conèixer-lo, però el que diu: ‘ jo el conec’, i no l’observa, es un mentider...Aquell que observa la seva paraula posseeix l’amor de Deu, un vincle d’unió perfecte que ens confirma que estem en unió amb ell. (Crist) Però qui afirmi que està en unió amb ell, ha de caminar com va caminar ell. (1Joan 2:3..6) Per tant: “...reteniu en vosaltres totes les coses que heu escoltat des de el principi, per que si resten totes en vosaltres, també vosaltres romandreu en unió amb el Fill, i amb el Pare que ens ha fet la promesa de la vida eterna”. (1Joan 2:24..25)

 

 13 En una ocasió en que Jesús pregava al Pare en favor dels seus deixebles, va demanar: Santifica’ls mitjançant la veritat: la teva paraula es la veritat ... que tots ells siguin nomes un, com tu, Pare, amb mi, i jo amb tu ...” per que “... la gloria que tu m’has donat, jo se la dono a ells, perquè ells siguin un sols, com nosaltres ... perquè siguin perfectes en la unitat, i que el mon sàpiga que tu m’has enviat, i que a ells els estimes com m’estimes a mi ... Pare just, el mon no t’ha conegut, però jo te conegut , i aquest saben que tu m’has enviat. Jo els hi he donat a conèixer el teu nom, i se lo faré conèixer, perquè l’amor amb el que tu me ames, resti en ells” (Joan 17:17..26) Aquell ordre que amb l’ajut  del esperit de Deu, van establir els apòstols per el bo funcionament de la Congregació, es basava en la estreta unió dels deixebles entre si i amb Crist, una unió cimentada en l’amor que prové de Deu. Aquet amor els estimulava a interessar-se sincerament els uns per els altres, m’entres que els que gaudien d’una major autoritat i responsabilitat, atenien amb sol·licitud a la edificació espiritual dels membres, mantenint-se fidels a la veritable ensenyança, i cuidant de la salut i de les necessitats materials de tots. Podria dir-se que la funció d’aquesta jerarquia s’assemblava a la del sacerdoci levític, establert per Deu per cuidar de la salut física i espiritual del seu poble, salvaguardar la integritat de les Escriptures.

 

La apostasia

 

 14 No obstant, quan els apòstols es van dormir en la mort i les primeres persecucions van segar la vida de tants deixebles, es van revelar en las comunitats desavinences ja latents, que van causar divisions, van adulterar l’ensenyança, i van afavorir l’aparició de sectes. Pau havia escrit: “... tal com va averi falsos profetes entre el poble, també haurà entre vosaltres falsos mestres que introduiran dissimuladament heretgies destructives i renegaran del Senyor que els ha rescatat, atraient sobre si mateixos una ruïna que no s’esperen. I molts els seguiran en la seva corrupció, de manera que per la seva culpa es parlarà injuriosament de la ‘Via de la veritat’, ja que per causa de la seva cobdícia, os defraudaran amb paraules falses. (2Pere 2:1..2) I Pau va predir: L’esperit ens diu explícitament, que en dies posteriors alguns apostataran de la fe, atenen a esperits seductors i a doctrines de dimonis, i sent desviats per la hipocresia d’uns impostors que tenen la consciencia insensible, com la cicatriu d’una cremada. Aquest prohibiran el matrimoni, i manaran d’abstenir-se de aliments que han estat creats per Deu per ser consumits amb agraïment per als que tenen fe i han conegut la veritat”. (1Timoteu 4:1..5)

 

 15 Joan, que va sobreviure als demes apòstols bastants anys, va poder veure com en el seu dia progressaven els que considera’ns-en savis, interpretaven l’Escriptura i polemitzaven sobre alguns punts de l’ensenyança apostòlica; per aquesta raó va voler advertir als deixebles encara fidels: “Ells s’han aixecat de entre nosaltres però no eren dels nostres, per que d’haver-lo estat, haguessin seguit amb nosaltres; però tenien que manifestar-se que no tots son dels nostres ...” (1Joan 2:19) no obstant: “... el mon els escolta a ells, per que ells son part del mon i parlen com els que pertanyen al mon ...” (1Joan 4:5) Anys abans, Pau havia escrit: “Que ningú s’enganyi a si mateix, si ni ha entre vosaltres algú que es cregui savi per conèixer la filosofia del mon, que es consideri ignorant perquè pugui arribar a ser veritablement savi, ja que Deu jutja vana la sapiència d’aquet mon. I de fet, esta escrit que ‘ell fa ensopegar als savis en la seva mateixa sapiència’, i també que ‘el SENYOR coneix el raonar dels savis i sap que es va’ . Per això, ningú de vosaltres ha de buscar la gloria entre els homes...vosaltres pertanyeu a crist, i Crist a Deu". (1Corintis 3:18..23) I exhortava amb vehemència: “Encara que nosaltres mateixos, o un àngel del cel, os declarem una bona nova diferent de la que nosaltres os hem anunciat ¡Rebutjar-la! I lo que diem lo torno a repetir de nou, si algú os anuncia una bona nova diferent de la que heu rebut ¡Rebutjar-la!” (Gàlates 1:8..9)

 

 16 També va escriure a Timoteu: “Te encomano davant Deu, i davant Jesús Crist que té que jutjar als vius i als morts durant la seva manifestació i el seu regne, que prediquis la paraula m’entres el temps sigui favorable, per que s’apropen temps desfavorables. Tu organitza, reprèn, i exhorta amb paciència, i amb destresa en la ensenyança, per que esta per arribar un temps en que (els deixebles) no suportaran la doctrina sana, i segons el seu desig, s’envoltaran de mestres per escoltar lo que les complau, tornant-se a histories falses, i retraient-se d’escoltar la veritat. Però tu siguis vigilant en totes les coses; suporta els sofriments, i compleix amb el deure de divulgar la bona nova, m’entres portes a termini el teu ministeri amb fidelitat.”. (2Timoteu 4:1..5) I efectivament, així va succeir. La filosofia va adquirir un caràcter cada vegada mes religiós, i els filòsofs es van convertir en guies espirituals i en mestres de la via divina, m’entres els que exercien autoritat en l’església, acaptaven de bon grau la seva instrucció, i incorporaven postulats i conceptes evolucionats del platonisme, que afavorint una interpretació mística i al·legòrica de les Escriptures, van imprimir facetes en la doctrina i en la moral oficial de l’església, que la conduirien a un autoritarisme dogmàtic en el seu aspecte mes negatiu. Tot aquet procés va originar el repudi d’una part de la ensenyança apostòlica, i va provocar forts controvèrsies entre els deixebles, determinant la segregació i desaparició de moltes comunitats procedents de la primitiva Congregació de Deu.

 

 17 Anticipant lo que amb el temps ocorreria entre els seus seguidors, Jesús havia referit aquesta paràbola: “El regne dels cels arriba a ser com un home que ha sembrat llavor bona en el seu camp, però quan als seus homes es dormen, arriba un enemic, sembra en el camp jull, i sen va. M’entres el blat brota i madura, creix també el jull ...” quan la veuen, els pagesos pregunten al amo si l’han de arrancar, però ell els contesta: “No, per que arrancant el jull podríeu també arrancar el blat; deixar-los créixer junts fins la sega ...” (Mateu 13:24..30) I desprès va explicar als seus deixebles: “... El que sembra la bona llavor es el Fill del Home, el camp es el mon, i la bona llavor son als fills de regne; el jull son els fills del inic i l’enemic que sembra es el diable. La sega es el final del mon, i els segadors son els àngels ...” (Mateu 13:37..39) D’acord amb aquestes paraules, comprenem que el blat i el jull han de restar confosos en el camp del mon fins el final, fins que durant la sega, el mateix Crist, per mitjança del àngels, recullin als seus. En harmonia amb aquestes coses, Pau va escriure: “... en temps posteriors vindran dies plens de violència, per que el homes seran egoistes ... amants dels plaers en lloc de amar a Deu, i encara que fent ostentació d’una religiositat aparent, amb els seus fets la demostraran falsa (2Timoteu 3:1..5) Llavors: “... tots els que vulguin viure sent fidels a Jesús Crist seran perseguits, m’entres que els malvats i els impostors progressaran, enganyant als demes i sent enganyats. (2Timoteu 3:12)

 

 18 Aquestes condicions devien dons persistir fins el retorn de Crist, per això Pau diu als que creien que el Dia del SENYOR havia ja arribat, i que el regne de Deu havia estat establert en la terra per mitjança de la Congregació: “Germans, en lo que es refereix a la presencia de nostre Senyor Jesús, i a la nostra reunió amb ell, os prego que no os deixeu confondre fàcilment, ni os desconcerteu per discursos, per pressuposades declaracions inspirades, o per qualsevol carta que es faci passar per nostra, en la que es digui que ja s’ha iniciat el Dia del SENYOR. No os deixeu enganyar per ningú, per que no pot arribar abans de que arribi la apostasia, abans de que es manifesti l’home de pecat, el fill de la destrucció, l’opositor que s’exalça sobre qualsevol cosa considerada divina i objecte de reverencia, i que assentant-se en el lloc diví, ostenta divinitat ¿ A cas no recordeu que jo os deia aquestes coses quan estava amb vosaltres? Ja sabeu be lo que ara el reté perquè només pugui manifestar-se en el temps establert; no obstant aquet desconegut transgressor ja esta obrant, i quan sigui retirat lo que el reté, el transgressor, que el Senyor declararà espiritualment mort, i que aniquilarà en el temps de la manifestació de la seva presencia, es donarà a conèixer ...”. (2Tessalonicencs 2:1..8)

 

 19 La figura d’aquet home de pecat, d’aquet opositor que havia de sorgir i dominar quan desapareguessin aquells que combatin el seu progrés amb autoritat i poder el retenien, era la personificació d’una apostasia que aniria creixent entre els deixebles, i que regnaria sobre ells en el lloc del Crist, mitjançant una manifestació de religiositat que els seus fets demostrarien falsa. En harmonia amb això, l’ultima vegada que Pau va anar a Jerusalem, es va reunir en Mileto amb els Presbiteris per infondre’ls ànims, i acomiadant-se d’ells , els va recomana una vegada mes: Manteniu la vigilància sobre vosaltres mateixos, i sobre tot el ramat en el que l’esperit sant os ha constituït pastors, per pastura a la Congregació del SENYOR, adquirida per ell amb la sang del seu Fill. Per que jo sé que desprès de la meva partença, s’introduiran entre vosaltres llops rapaces que no tindran compassió del remat, i sorgiran de entre vosaltres alguns que impartiran doctrines perverses, amb la fi d’arrossegar als deixebles darrera seu. Vigileu per tant, i recordeu cada un de vosaltres, que durant tres anys os he avisat sense cessar dia i nit, amb llàgrimes”. (Fets 20:28..32) I també Pera escrivia als deixebles: Tot esta apunt de acabar-se, vosaltres pregueu, i ser prudents i vigilants”. (1Pere 4:7)

 

 20 Alguns anys mes tard, Joan donava testimoni del compliment d’aquestes paraules, dient: “¡Aquesta es l’ultima hora fillets! Vosaltres heu escoltat que L’ Anticrist ha de arribar, però ja ha aparegut molts anticristos, de manera que sabem que aquesta es l’ultima hora ...” (1Joan 2:18) I aquella va ser veritablement l’ultima hora de la Congregació de Deu, que va desaparèixer de la terra caient en un somni tan profund com la mort; una mort que no obstant, no la retenia per sempre, ja que Jesús havia promès: “... edificaré la meva congregació i les portes del hades (el sepulcre) no prevaldran sobre ella. (Mateu 16:18) Uns docents anys desprès, Eusebi (263-339) es referix al testimoni de Hegesipo, el mes antic dels historiadors eclesiàstics, que va viure en el segon segle de la nostra era, per ratificar el fet de que en els dies dels apòstols , la Congregació continuava pura i incontaminada malgrat de les persecucions, i cita aquestes paraules seves: “...quan el cor sagrat dels apòstols va arribar de diferents maneres al final de la vida i aquella generació dels que van ser dignes d’escoltar amb els seus propis oïdes la divina sapiència, va desaparèixer, llavors principio la confabulació del error impiu per mitjança del engany dels mestres de la falsa doctrina, quins, al no quedar ja ningú apòstol, van intentar ja a cap descobert, oposar des de llavors la predicació de la falsament anomenada gnosis, (coneixement, sapiència) a la predicació de la veritat”. (Eusebi de Cesarea, Historia Eclesiàstica, Llibre III,32:8)

 

El retorn de la Congregació de Deu

 

 21 En la actualitat, la Congregació de Deu beneïda amb els dons del esperit, no ha estat encara llevada; quan això succeeixi, Deu mateix mitjançant el seu esperit, donarà testimoni de ella amb gran poder, com lo va fer en el primer segle, doncs veritablement el seu testimoni es fa avui tan necessari com lo va ser llavors, ja que entre tots els creients de les distintes confessions religioses d’aquet mon, existeix un generalitzat desconcert en quant a la autentica voluntat de Deu i els seus designis. Per aquesta raó diu l’Escriptura que quan arribi el moment, Deu versarà novament el seu esperit i llavors els seus “...fills i” les seves “filles profetitzaran”, m’entres els “ancians somiaran somnis i els joves contemplaran visions”. I diu Deu per boca de Joel: “També a sobre el servents i las serventes versaré en aquets dies el meu esperit, i realitzaré prodigis en els cels, i en la terra sang, foc i columnes de fum. El sol es tornarà en tenebres i la lluna en sang, davant la arribada del Dia del ETERN ...” (Joel 2:28..31) I si ve l’apòstol Pera va atribuí un primer compliment a aquestes paraules quan en el dia de Pentecostes, els deixebles de Jesús es vam omplir d’esperit sant, la profecia de Joel també es refereix explícitament al moment del anunciat retorn de Crist com rei, per que el mateix va cita m’entres explicava als seu deixebles la senyals que precedirien al seu retorn, dient: “... haurà senyals al sol, en la lluna i les estels, i en la terra, angoixa en les nacions. (Lluc 21:25) A mes, també en el relat de la visió que li va ser mostrada a Joan en relació amb les coses que havien de succeir en el que precediria a la fi del mon i al establiment del regne, llegim: “... el sol es va posar fosc com si estigués dintre d’un sac de crin i la lluna es va tornar de color de la sang, m’entres les estels del cel queien sobre la terra, com cauen els fruits encara verds d’una figuera sacsejada per el vendaval”. (Apocalipsi 6:12..13) la Congregació serà doncs alçada de nou en aquells dies que Jesús havia comparat amb la sega, i llavors: “... deu homes de totes les llengües de les nacions, s’aferraran a la vestidura d’un home jueu (un de la Congregació de Deu) per dir-li: Anirem amb vosaltres, per que hem vist que Deu està amb vosaltres.(Zacaries 8:23)

 

 22 Malgrat que la Congregació de Deu, com organització va desaparèixer durant els primers segles, sempre ha hagut qui per amor a Deu i a la veritat, han desitjat conèixer la veritable ensenyança apostòlica. Per això, desprès de ser ressuscitat, Jesús es va acomiadar dels seus seguidors, dient: “Aneu i feu deixebles de totes les nacions en el nom meu, ensenyant-les a observar totes les coses que jo os he confiat ... i jo estic amb vosaltres tots als dies fins la fi del mon, (Mateu 28:19..20) per que, “... on ni ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic amb ells(Mateu 18:19..20) Pau escriu que durant el seu últim sopar amb els apòstols “El Senyor va agafar un pa i desprès de donar les gracies, lo trenco i va dir ‘ Això es el meu cos que he lliurat en favor vostre, feu això en memòria meua’. Desprès d’haver sopat, també va agafar la copa i va dir: ‘Aquesta copa significa el nou pacte en virtut de la meva sang, cada vegada que la beveu, fer-lo en memòria de mi’. De manera que cada vegada que mengeu el pa i beveu la copa, esteu recordant la mort del Senyor fins que ell torni. (1Corintis 11:23..26) Les persones que des de llavors i fins que torni, volguessin observar, conèixer, i complir els seus mandats, havien doncs reunir-se i recordar la seva mort fins que  el retornés. Per aquesta raó Pau va escriure: “L’amor mai s’acabarà, m’entres que la profecia passarà, les llengües cessaran, i les revelacions terminaran ... (al desaparèixer la Congregació) No obstant ni han tres coses que romandran immutables, i son la fe, l’esperança i l’amor. (1Corintis 13:8..13) Aquestes tres coses devien de romandre e identificar a las persones que per lleialtat a Crist, assumissin el deure de reunir-se per compartir-les, conhortant-se  unes a les altres, i buscar la seva ensenyança veritable, per difondre fins el seu regrés, l’autentica bona nova.

 

 23 Sempre parlant d’aquet retorn seu, Jesús havia dit: “¿Qui es el majordom fidel i savi que el Senyor despondrà sobre els seus servents, per donar-les a temps la seva ració de aliment? ¡Feliç aquell servent que el seu senyor troba fent això a la seva arribada!” (Lluc 12:42..44) Aquestes paraules suggereixen als que desitgin servir-li amb fidelitat, el deure de compartir amb els seus germans una mida plena i sense adulterar, de la sana ensenyança que representada per l’aliment , proporcionen als que es nodreixen amb ella, la força que els permeti créixer i arribar a una madures espiritual. No obstant, des de la mort dels apòstols, han estat molts que han pertangut exercir aquesta majordomia; per aquesta raó, Jesús mateix va prevenir amb insistència als seus seguidors: Vigileu que no os enganyin, per que molts vindran en el meu nom, dient: ‘Soc jo, i el moment esta proper, (Mateu 24:4) i puntualitzo: “Llavors si algú os diu: ‘Aquí esta l’ungiu’ (Crist) o ‘allà esta’, no os lo creieu, per que sorgiran falsos ungís i falsos profetes, que faran grans senyals i coses prodigioses, per enganyar, si fos possible, als mateixos elegits ¡Mireu que os lo he predit! Per això, si os diuen: ‘¡Allí esta, en el desert!‘ no aneu; o: ‘¡Allí esta, en el seu allotjament!’ (si se anuncia una presencia invisible) no os lo creieu; per que tal com el llamp surt del llevant i brilla fins ponent, així serà l’arribada del fill del home, i allí a on estigui el cadàver, es reuniran les àguiles”. (Mateu 24:23..28) Ell va declarà doncs que la seva tornada seria evident per tots, i va comparà la agudesa del discerniment espiritual dels seus seguidors per identificar des de lluny les senyals de la seva arribada, amb la agudesa de la vista de les àguiles per distingir l’aliment, ja que per ambos representa el mantenir la vida.

 

 24 En harmonia amb aquestes coses, Joan escrivia als deixebles del seu dia, i també als del futur: “Estimats, vosaltres no poseu fe en qualsevol persona que es declari inspirada, poseu-la a prova per comprovar si la seva inspiració prové de Deu, ja que han sortit al mon molts profetes falsos, i vosaltres heu de discernir si la seva inspiració prové de Deu ...” (1Joan 4:1..2) També Moisés havia aconsellat en el seu dia al poble de Israel: “... si penses ¿Com reconeixerem les paraules que el SENYOR no ha dit? Quan el profeta parli en nom de SENYOR i la cosa no succeeixi i no es realitzi, la paraula no prové del SENYOR, prové del profeta per la seva vanitat ...” (Deuteronomi 18:21..22) Respectem llavors “... el principi de no anar mes allà de lo que està escrit, per que ningú es trobi superior als demes ...” (1Corintis 4:6)

 

 25 Hem de ames tenir present que en la Congregació de Deu, el número dels congregats no es rellevant ni representa la seva vendició, per que sapiguem que quan arribi el moment de la sega, Crist recollirà als seus que estan espargits en el mon, i completarà el seu cos o equip. Contemplem l’exemple de Jesús, que malgrat la seva integritat, la seva sapiència, i les seves potents obres, nomes contava a la seva mort amb uns pocs deixebles, que no obstant, quan van rebre l’esperit de Deu es van omplir de poder, i van establir i multiplicar la Congregació, difonent  la bona nova per tota la terra llavors habitada. Ara, el deure dels seus seguidors es el de buscar la veritat que dona la vida, compartint-la sense intentar torçar el seu sentit. Per que en realitat, nosaltres “... nomes som homes, uns ajudants de Crist en la administració de las revelacions divines i “lo que se li exigeix a cada un dels administradors, es fidelitat; (1Corintis 4:1..2) per que, com va dir nostre senyor Jesús: “El que es infidel en lo poc, es també infidel en lo molt”. (Lluc 16:10)