La Bíblia i el nostre
futur
1 Les gents miren
cap a el futur amb inquietud, i segons les seves possibilitats, estudien,
treballen i es preparen, fent un esforç en buscar seguretat i estabilitat. Però
en realitat, el futur es incert per als milers de milions de persones que ni
han en el mon i que fan competició lluitant per millorar la seva situació o
simplement per alimentar-se i alimentar a les seves famílies, i mentre gran
part de la humanitat viu en condicions de pobresa, les nacions destinen la
major part dels seus recursos a objectius que per raons de prestigi i poder,
son considerats prioritaris.
2 La societat
humana està habituada a la incertesa; coneix malalties, epidèmies, penúries, i
injustícies; sap de catàstrofes en distintes zones del planeta, de terrorisme,
de continues guerres i revoltes en un lloc darrera altre, d’abusos contra les
persones i contra l’ambient de la terra... i encara que en general les gents es
protegeixen d’aquesta realitat, mentalitzant-se de que aquestes coses no tenen
res a veure amb les seves vides, aquells que creen en l’existència de Deu,
podrien no obstant preguntar-se si la humanitat ha segut abandonada a la
seva sort. Els homes, que per si mateixos nomes han arribat a un
coneixement parcial i bastant confús de lo succés en la terra des de la seva
creació, no coneixen la resposta, però Deu no ha deixat al home en la
ignorància, ja que “... el Senyor Etern no fa res sense revelar els seus
designis als seus servidors els profetes”, (Amós 3:7) i ha facilitat mitjançant la
revelació, respostes fidedignes que estan a l’abast de tots els que, lliure de
prejudicis, desitgin conèixer-les.
3 Amb aquest fi,
fa uns tres mil cinc-cents anys es va inicià un llibre que va tardar uns altres
mil sis-cents en completar-ne. Deu mateix va participar en la seva composició
quan va gravar damunt d’unes tauletes de pedra, els deu principis bàsics que,
encara desprès de trenta i cinc segles, constitueixen el fonament ètic i moral
de gran part de la humanitat. El llibre consta de seixanta-sis escrits, obra de
Moisés i d’uns quaranta homes més, que van registra la revelació sota la guia
de l’esperit de Deu; per aquest motiu i malgrat dels llargs intervals de temps
que els separaven entre si, els seus textos es van confirmar uns als altres,
complementant-se i mantenint una total unitat de pensament, propòsit, i
missatge. El conjunt d’aquestes escriptures va ser denominat Ta Bíblia per
als primers cristians, un termini que significa Els Llibres en el sentit
dels llibres fonamentals, i avui es coneixen com la Bíblia, l’obra mes traduïda, impresa i divulgada que ni ha al mon.
4 A diferencia
d’altres llibres considerats sagrats, la Bíblia no nomes transmet pautes morals altament constructives, també revela el progressiu desenvolupament del designi
de Deu per la humanitat, descrivint els esdeveniments i les senyals del seu
desenvolupament i de la seva conclusió, que situa en un moment encara futur.
Des de el principi declara el fet de que “... l’univers va ser format
per mitjança de la Paraula de Deu, de manera que lo visible es va originà a
partir de lo que no es veu”, (Hebreus 11:3) i dona la raó del camí emprès
per la humanitat, proporcionant els arguments que fonamenten la necessitat
d’una redempció i predient l’arribada d’un salvador i el triomf del propòsit de
Deu. Per totes aquestes coses, Jesús atribuïa a aquests llibres l’autoritat de
revelació divina, citant-los amb freqüència com testimoni de la seva comesa en
la terra.
5 Israel era el
poble que per les promeses fetes a Abraham, havia rebut la revelació, no
obstant les seves gents s’havien acostumat a interpretar-la segons l’ensenyança
que els escrivans i els fariseus impartien. Això va crear una fort tradició
jueva, no sempre en harmonia amb l’esperit de la Llei i dels profetes, i per aquesta raó Jesús va reprendre públicament als mestres d’Israel,
dient: “... Be que va profetitzar Isaïes de vosaltres, hipòcrites; per que
està escrit: (diu l’Etern) ‘Aquest poble m’honra amb els llavis, però el seu
cor està lluny de mi. En va em rendeixen servei sagrat, ja que imparteixen
disposicions humanes com doctrines’ ...vosaltres os aferreu a la tradició
humana abandonant les disposicions de Deu ... ... violeu els manaments de Deu
per causa de la vostra tradició...” (Marc 7:6..9) Amb això. Encara que en les
Escriptures havia cents de profecies que es referien als esdeveniments de la
vida de Crist i a les circumstancies de la seva mort, el poble esperava a un
Messies o Crist guerrer que lluites contra les altres nacions, i vencent-les,
governes el mon des de Jerusalem, i ja que Jesús no coincidia amb aquesta
imatge, va ser rebutjat no obstant de les senyals que Deu va executar per
mitjança seu.
6 Tenint por de
que amb el temps, la tradició religiosa arribés també a dominar la Congregació, Pau instava als deixebles a respectar “... el principi de no anar mes allà de lo
que està escrit, de manera que ningú es sentis superior als demes”, (1Corintis
4:6) i escrivia als Tessalonicencs: “... sempre donem les gracies a Deu, per què la
seva Paraula, que vosaltres heu escoltat per mitjança nostra, no l’heu rebut
com si fos paraules d’homes, si no com lo que en realitat es, la Paraula de Deu ...”
(1Tesalonicencs 2:13) També Pera escrivia als deixebles: “Tinc interès en
recordar-vos aquestes coses una i altre vegada... per que em sembla just
mantenir-vos desperts amb les meves exhortacions m’entres visqui ... i vull que
encara desprès de la meva partença, tingueu sempre la manera de recordar-les”; (2Pere
1:12..15) per que “... tal com va haver falsos profetes entre el poble, també
hauran entre vosaltres falsos mestres que introduiran dissimuladament heretgies
destructives ...” (2Pere 2:1) I Joan en favor de la validesa eterna de la
ensenyança que es troba en les Escriptures, deia: “Estimats, no os escric
una ensenyança nova si no una antiga que ja teniu des de el principi. Aquesta
ensenyança antiga es la paraula que ja heu escoltat, i que es per tots sempre
actual ...” (1Joan 2:7..8)
7 Jesús havia
declarat al poble d’Israel: “... arriba l’hora i ara és, en que els adoradors
veritables adoraran al Pare amb esperit i amb veritat, per que així vol el Pare
que siguin els que li adorin”. (Joan 4:23) I exhortava als seus seguidors
dient: “Si os manteniu en la meva paraula, veritablement sereu els meus
deixebles, i coneixereu la veritat, i la veritat os farà lliures”. (Joan
8:31..32) Salomó havia escrit: “Una mosca morta fa mal bé un pot d’ungüent
perfumat ...” (Eclesiastès 10:1) cap mentida pot ser aseptada per els
deixebles de Jesús, per que Pau diu amb respecte a la responsabilitat que
exerceixen: “... considereu que nomes som homes, uns ajudants de Crist en la
administració de les revelacions divines i lo que s’exigeix a cada un dels
administradors es la fidelitat”. (1Corintis 4:1..2) Aquells que desitgin fer
la voluntat de Deu tenen que conèixer be la seva paraula: l’ensenyança sana
transmesa mitjançant el seu esperit i registrada per als apòstols i els primers
deixeble, romanent fidels a ella i rebutjant qualsevol doctrina aliena,
assimilada desprès de la mort dels apòstols com tradició eclesiàstica.
8 Per mostrar als
deixebles la importància de confiar únicament en la revelació Bíblica, Pera va
escriure: “Nosaltres no os hem donat a conèixer la arribada i les poderoses
obres del nostre senyor Jesús Crist mitjançant històries inventades, ja que vam
ser personalment testimonis oculars de la seva grandesa quan va rebre l’honor i
la gloria de Deu Pare, per que a ell es va dirigir la veu des de la gloria
majestuosa, dient: ‘Aquest es el meu fill estimat, el que jo he elegit’ i nosaltres
que estàvem amb ell en el mont sant, vam escoltar aquesta veu que venia del
cel; però encara tenim una confirmació mes segura en la paraula profètica i
faríeu be en prestar-li atenció, per que es com una llum que brilla en un lloc
fosc fins que despunti el dia i resplendeixi la llum en els vostres cors. Però
primer heu de saber que cap profecia de la Escriptura prové d’una interpretació personal, per que cap de les profecies va venir mai per
la voluntat del home, si no que els homes van parlar de part de Deu, impulsats
per l’esperit sant”. (2Pere 1:16..21)
9 I si això es
així, quan el sant esperit de Deu declara mitjançant la profecia, que “... la Paraula de Deu ... viu per sempre i ... mai ve a menys ...”; (1Pere 1:23) que el
creador no ha fet la terra “... simplement per res, si no que la ha
transformat per que sigui habitada ...”; (Isaïes 45:18) que “... tot el mon
esta sota el poder del Maligne ... però ... el Fill de Deu ha vingut i ens ha
donat el discerniment necessari per reconèixer al Deu veritable i etern ...” (1Joan
5:19..20) i que “... estem esperant uns nous cels i una nova terra segons la seva
promesa, que alberguin la seva justícia”, (2Pere 3:13) podem estar segurs de que
les coses promeses es realitzaran sense falta, encara que per fiançar la fe que
es la base de la nostra esperança, hem de conèixer be els successos que van
encaminar a la humanitat cap a la seva situació actual.
10 Comencem docs
des de les primeres pàgines del primer llibre,ha on es relatava que Deu va
creà l’home amb els elements del terra, portant-lo desprès al seu jardí. A
partí d’aquí, llegim que Deu “... havia fet créixer en aquell terreny
qualsevol arbre agradable a la vista i bo per alimentar-se...” (Gènesis 2:9)
Amb el temps, l’home i els seus descendents haurien de haver estes aquell jardí
per tota la terra, m’entres gaudien d’una vida sense mort com la dels àngels.
Deu havia creat l’home “... a la seva imatge. Els va creà varo i fèmina i els va
creà a imatge divina, i desprès els va beneir dient: ‘Fructifiqueu i augmenteu,
ompliu la terra i ocupar-la; governeu per damunt dels peixos del mar, per
damunt dels aus dels cels i per damunt de qualsevol animal que es mogui en la
terra ...” (Gènesis 1:27..28) El no havia fet l’home per la mort si no per
la vida.
11 Sent a imatge de
Deu, els primers humans eren moralment perfectes i dotats del lliure albir que
els permetia crear-ne una personalitat pròpia, d’acord amb les seves
inclinacions i preferències. Ara be, els homes estaven destinats a
multiplicar-se i aquet fet donaria lloc a la convivència de persones amb
temperaments i interessos diferents. Era doncs necessari que el Creador
estableixes en favor dels seus fills terrenys, uns arquetipus o models que els
orientessin en quan a la respectuosa relació que havien de mantenir entre ells
i el seu Creador. I ja que havia dotat a l’home d’una intel·ligència que el
capacitava per raonar, va disposar una ordenació bàsica que el permetis
desenvolupar objectivament el criteri que determinaria la seva conducta
12 Amb aquet fi,
”... L’Etern
Deu va agafar a l’home i el va portar al jardí D’edèn per que el custodiés i el
cuidés ...”(Gènesis 2:15 ) però no se lo va concedir en propietat. Aquell
jardí era de Deu i constituïa el santuari on ell es trobava amb l’home; l’home
tenia que comprendre el límit que el respecte a la propietat imposa, per a
transmetre’l als seus descendents i facilitar-les la convivència. Deu es el
Pare de la seva creació i l’única autoritat per damunt de ella; l’home
no devia doncs obediència a ningú altre ser en el cel o damunt de la terra,
però tenia que reconèixer l’autoritat absoluta de Deu, per que nomes acceptant
les seves disposicions voluntàriament, garantia la llibertat en igualtat de les
persones que poblarien la terra. Per aquesta raó, Deu “... li dona un mandat
dient-li: ‘T’alimentaràs menjant amb sencera llibertat qualsevol dels fruits
dels arbres del jardí, però no has de menjar el fruit de l’arbre del
coneixement del bé i del mal, per que quan al mengis, morint, moriràs’ ...” (Gènesis
2:16..17)
13 Es comprèn que
el coneixement de bé i del mal no estava relacionat amb l’adquisició de saviesa
si no amb l’adquisició d’una classe d’autoritat que solament pertany a Déu,
i qualsevol altre ésser que d’acord al seu propi criteri, pretengués establir
el que és el bé i el que és el mal, se situava en el lloc de L’Altíssim,
impugnant la seva autoritat. Per això quan Déu va donar a l’home aquest mandat,
també li va advertir que si en l’ús de la seva llibertat, actuava injustament,
es procuraria la mort; una mort que no consistiria en una execució ni seria
immediata, però que li arribaria inexorablement. Era doncs vital per a l’home,
comprendre que encara sent lliure, a l’oposar-se al Creador, única font de tota
vida, tallaria la seva relació amb ell i decauria moral i físicament fins a
deixar de viure. Pel seu propi bé, havia d’acceptar des d’un principi, que Déu
és el “... únic Sobirà, el Rei dels quals regnen, el Senyor dels senyors,
l’únic a posseir la immortalitat ...” (1Timoteu 6:15..16) i que en benefici i
protecció de la vida i de la llibertat de tots els éssers, ell és l’únic
que té autoritat per a jutjar i per establir el que és el bé i el que és el
mal.
14 Déu havia creat
als seus fills per a la vida feliç que la salut, la llibertat i l’amor
proporcionen, però perquè la seva condició perdurés, ells havien de romandre en
voluntària harmonia amb ell. I veritablement, l’home i la dona gaudien de tot
quant poguessin necessitar; i tenien davant d’ells moltes coses que observar i
aprendre, i molts projectes que desenvolupar, mentre la terra es poblava amb
els seus descendents. Ara bé, en aquest punt les Escriptures mostren la
intervenció d’un dels fills angèlics de Déu, que situen en aquell jardí,
desvetllant que havia arribat a cobejar el poder que l’absoluta autoritat moral
proporciona sobre els altres. El profeta Ezequiel es refereix a ell quan
escriu: “Vas ser el segell d’una obra mestra, ple de saviesa, perfecte en
bellesa. Estaves en Edèn, en el jardí de Déu... jo t’havia fet un Querubí
protector ... ... i vas ser perfecte en la teva conducta des del dia de la teva
creació fins que es va situar en tu la injustícia, quan per causa de les teves
nombroses intrigues, et vas omplir de violència i vas errar, Querubí protector
... ara, ja no viuràs per sempre”. (Ezequiel 28:12..19)
15 Per assolir la
supremacia sobre els fills de Déu, aquest poderós Querubí que havia de
protegir-los, va pensar en enemistar-los amb Déu i entre si, dividint-los en
una contesa relacionada amb l’autonomia moral. I per defensar el seu objectiu
sense ser immediatament condemnat, aquell que l’apòstol Joan identifica com “... el Gran
Drac, l’Antiga Serp, el anomenat Diable i Satanàs que està enganyant a la
humanitat sencera”, (Apocalipsi 12:9) necessitava la complicitat de l’home; llavors
es va dirigir a la dona, la més jove criatura de Déu, i li va dir: “¿És cert que Déu
us ha dit: No mengeu de cap dels arbres del jardí? La dona va
contestar...’Podem menjar qualsevol dels fruits dels arbres del jardí, solament
del fruit de l’arbre que està enmig del jardí, ha dit Déu: No ho mengeu ni ho
toqueu, perquè moriríeu’...la serp va dir a la dona: ‘¡De cap manera morireu!
Bé sap Déu que el dia que mengeu de ell se us obriran els ulls i us fareu com
Déu, tenint coneixement del bé i del mal’. I veient la dona que l’arbre era bo
per a alimentar-se, agradable a la vista i desitjable per adquirir coneixement,
ve prendre el seu fruit i va menjar, donant-se’l també per a menjar al seu home”. (Gènesis
3:1..6)
16 D’aquesta
voluntària complicitat de l’home que va deixar la destinació de la humanitat en
poder de “... les forces espirituals malvades que habiten les regions
celestes”, (Efesis 6:12) Pau va escriure: “Igual que per causa del
primer home el pecat va entrar en el món, per causa del pecat, la mort es va
estendre a tots els homes, perquè tots van heretar el pecat”. (Romans 5:12)
A causa de la seva rebel·lió, l’home que havia estat creat per a viure, va
adquirir la mort per a si i per als seus descendents; però quan Déu va dirigir
a la serp aquestes llavors misterioses paraules, va mostrar que ell no
abandonava a la humanitat a la seva sort, li va dir: “... posaré enemistat
entre tu i la dona i entre la teva progènie i la seva; ell t’aixafarà el cap i
tu li feriràs en el taló”. (Gènesis 3:15) Aquest relat del llibre de
Gènesis és fonamental per a comprendre la necessitat que l’home té de
redempció; Pau basa en ell molts dels seus arguments i ho cita de manera
explícita quan escriu: “... Adán va ser format primer i més tard Eva, a més, Adán no
va ser enganyat, va ser Eva la qual seduïda va transgredir”, (1Timoteu 2:13..14) o
“...
em temo que tal com la serp va seduir a Eva amb els seus ardits, per algun
motiu, també les vostres ments s’allunyin de la senzillesa i de la puresa que
tenen envers Crist”. (2Corintis 11:3)
17 Allunyats de
Déu, els homes havien heretat la mort i la tendència al pecat; la humanitat
estava doncs morta i cap home, fes el que fes, podia recobrar la condició
original del primer. Tal com es va escriure: “Cap home pot rescata al
seu germà o pagar davant Déu el preu del seu propi rescat; doncs és tan alt el
rescat de la vida, que mai ho arribarem per a poder seguir vivint sense veure
mai el sepulcre”. (Salms 49:7..8) És cert no obstant això, que la humanitat no
havia estat “... sotmesa a la futilitat per voluntat pròpia, si no per la culpa
d’aquell que va transgredir”, i gràcies a la misericòrdia del Creador,
mantenia “... l’esperança d’arribar a ser emancipada de l’esclavitud a la
corrupció, per a poder participar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu” (Romans
8:20..21) La vida de l’home depenia llavors de la misericòrdia de Déu, i diu
l’Escriptura: “... si es trobés un àngel que li afavorís, un solament entre els
milers que fent de mediador donés suport la seva justificació, un que mostrant-li
compassió, digués: ‘¡He trobat per a ell un rescat, redimeix-lo de baixar a la
fossa!’ La seva carn es tornaria més ufanosa que en seu vigor i tornaria als
dies de joventut; llavors suplicaria a Déu i ell li escoltaria, mostrant-li amb
alegria el seu rostre, doncs l’home hauria estat restituït a la rectitud ...” (Job
33:22..26)
18 Així doncs,
solament un dels fills de Déu nascut sense pecat, podia proporcionar als
descendents d’Adán una redempció que s’adaptés a les inalterables lleis
establertes per Déu per al govern de la seva creació. No resultava una cosa
senzilla, es necessitava a un home que fos descendent d’Abraham i jueu, i també
germà d’Adán per ser fill del mateix pare. Totes les coses havien de complir-se
tal com Déu havia disposat i anunciat mitjançant les promeses als avantpassats,
mitjançant les declaracions als profetes, i també mitjançant la Llei lliurada a Moisés, que el redemptor havia de complir perfectament; i d’acord amb la Llei, qui hagués perdut la seva llibertat, solament podia ser rescatada per algun dels
seus parents. (Levític 25:47..48) Així que el fill primogènit del Creador,
unint-se a la intervenció de Déu en favor de la humanitat, es va presentar a
ell per a dir-li: “No t’has complagut en sacrificis i ofrenes...No has aprovat
holocausts ni sacrificis pel pecat, llavors he dit: ‘Mira, vaig jo, com en el
rotllo del llibre s’ha escrit de mi, per a fer ¡Oh el meu Déu! La teva
voluntat’”. (Hebreus 10:6..7) (Quan es parla dels sacrificis i ofrenes es
fa referència a les ofrenes vegetals i animals que s’oferien segons la Llei de Moisés)
19 Llavors un
àngel es va presentar a Maria, una jove verge jueva descendent del rei David,
per a anunciar-li les disposicions de Déu, i ella les va acceptar
voluntàriament, dient. “Heus aquí l’esclava del SENYOR, faci’s en mi
segons la teva paraula”. (Lluc 1:35) De manera que va concebre i va donar a llum a
un fill, que per indicació de l’àngel, va ser anomenat Yahushua, que vol
dir Yahúh salva. (Lluc:1:31..35) L’àngel havia dit a Maria: “... l’esperit
sant baixarà i el poder de l’Altíssim estendrà sobre tu la seva ombra; per això
aquell que naixerà serà pur, i anomenat fill de Déu”. (Lluc 1:35) Jesús va
ser doncs un home pur, o sigui, un home lliure del pecat heretat, per
esser com Adán, directament fill de Déu. Pau diu: “Està escrit que el primer
Adán va ser fet ànima vivent, mentre que l’últim Adán, un esperit dador de vida”, (1Corintis
15:45) perquè va oferir la seva vida perquè la humanitat recuperés la qual no
havia pogut heretar. Des de llavors, “... la fe en el poder redemptor de la
seva sang, és la base perquè Déu, per la seva misericòrdia, atribueixi la
justificació” als homes considerant la fe que voluntàriament exerceixen en el
seu propòsit i en Crist, com rectitud. (Romans 3:26)
20 Durant el seu
ministeri, Jesús havia dit als seus seguidors: “En veritat, en veritat us
dic:arriba l’hora, i ara és, que els morts escoltaran la veu del Fill de Déu, i
aquells que l’escoltin viuran”, (Joan 5:25) La humanitat estava morta, però
per la misericòrdia de Déu, podia arribar a la rectitud i la vida escoltant a
Jesús i posant fe en el valor del seu sacrifici. I si bé Pau diu que “... el parlar
d’aquest és absurd per als quals van a perir ... per a nosaltres els quals som
salvats, és la demostració del poder de Déu”, (1Corintis 1:18)
doncs comprenem per mitjà de la fe, que si “... per una sola
transgressió la condemna es va estendre a tots els homes, per un sol acte de
justícia, la justificació que dóna la vida s’estén a tots els homes, i si per
la transgressió d’un sol home, molts han estat constituïts pecadors, per
l’obediència d’un sol home, també molts són justificats”. (Romans 5:17..19)
Així, “Si la mort va arribar per mitjà d’un home, també la resurrecció
arriba per mitjà d’un home, perquè de la mateixa manera que moren tots per la
culpa d’Adán, tornin tots a la vida per mitjà de Crist”. (1Corintis 15:21)
21 Pel que fa a
l’actitud mostrada per Crist, Pau explica: “... a pesar d’existir en
forma divina, no va buscar fer-se igual a Déu, i abandonant la seva posició, va
assumir la condició d’un servidor fent-se igual als homes. I quan es va tornar
en la condició humana, es va humiliar a si mateix i es va fer obedient fins a
la mort, una mort de sacrifici. Per aquesta raó Déu li ha elevat a una posició
superior i li ha donat un nom més excel·lent que qualsevol altre, perquè davant
el nom de Jesús, tots els quals estan en els cels, sobre la terra o sota la
terra, (els quals van morir) dobleguin els genolls, i totes les boques
proclamin que Jesús Crist és el Senyor, per a glòria de Déu Pare”. (Filipencs
2:5..11) Déu li a fet doncs Senyor de totes les coses per la fidelitat que va
demostrar, i per això en el llibre de l’Apocalipsi, que relata el final
d’aquest món i el començament d’un món nou sota el govern de Crist, Joan li
descriu dient: “... Els seus ulls brillaven com una flama de foc i havia sobre el
seu cap moltes diademes... El seu nom es ‘La paraula de Déu’. Sobre el seu
mantell tenia escrit: ‘Rei de reis i Senyor de enyors’”. (Apocalipsi 19:12..16)
En harmonia amb això, quan Pilatos va preguntar a Jesús: “¿Per ventura ets tu Rei?’ Jesús va
respondre: ‘Sí, com tu dius, sóc Rei ...” (Joan 18:37)
22 Ell, com rei
designat pel seu Pare, va ensenyar als seus deixebles a demanar a Déu que
portés el seu regne a la terra segons el seu propòsit. Els va dir: “Heu d’orar així:
Pare nostre que estàs en els cels ... ... vingui el teu regne a nosaltres i que
es faci la teva voluntat així en la terra con en el cel ...” (Mateu
6:9..10) I ja que tots els seus deixebles compartien l’esperança que el regne
de Déu seria establert en la terra quan ell retornés com rei, Pera
exhortava als israelians dient “... convertiu-vos perquè els vostres pecats
siguin esborrats; perquè arribi el temps consolador de la presència del Senyor
i sigui enviat a nosaltres aquell prèviament designat:Jesús Crist, que el cel
ha de retenir fins el moment de la restauració de totes les coses declarades
des de l’antiguitat per Déu, a través dels seus sants, els profetes seus”. (Fets
3:19..21) I Pau afirmava “... Crist, desprès d’haver-se ofert una sola
vegada per abolir per sempre els pecats de molts, tornarà a manifestar-se de
nou en una segona ocasió, però ja no en relació al pecat, si no als quals li
esperen per a ser salvats”. (Hebreus 9:28)
23 Per això,
mentre Jesús contemplava amb els seus deixebles el llavors magnífic conjunt
dels edificis del Temple de Jerusalem, els va dir: “¿No veieu totes aquestes
coses? Doncs jo us dic que no quedarà aquí pedra sobre pedra que no sigui
derrocada”. De manera que quan es va asseure a descansar, ells li van
preguntar: “Digues-nos ¿Quan succeirà això? I ¿Quina serà la senyal de la teva
presència i del dinal d’aquest món? (Mateu 24:1..3) Ell els va parlar del futur i “... els va dir:
’Vigileu que no us enganyin, perquè vindran molts en el meu nom, dient: ‘Soc
jo’, i ‘ha arribat el moment’, però vosaltres no aneu arrere d’ells ...” (Lluc 21:8)
Desprès, parlant per a tots els quals en el futur posessin fe en el seu nom, va
dir algunes coses que havien d’ocórrer i va esmentar esdeveniments i senyals
que precedirien a la seva tornada i a la instauració del seu regnat, que
acabaria amb aquest món “sota el poder del Maligne”. (1Joan 5:19)
24 Els va dir: “... ’Quan
escolteu parlar de guerres i revolucions, no us alarmeu, són coses que abans
han de succeir, però la fi no ve tan prompte. En aquell temps’, els va dir,
‘s’instigarà a nació contra noció i a regne contra regne. Haurà grans
catàstrofes naturals (la paraula grega sismoi no solament designa
terratrèmols, també tot tipus de catàstrofes naturals) i segons el lloc,
epidèmies i fams. Ocorreran successos paorosos i també ocorreran grans fenòmens
des del cel” I parlant de nou per als seus deixebles va dir: “... ... però
abans de totes aquestes coses, a vosaltres us atraparan i us perseguiran per a
lliurar-vos a les sinagogues i presons, i per causa del meu nom, us duran
davant reis i governants... Quan vegeu a Jerusalem voltada pels exèrcits,
compreneu que ha arribat el moment de la seva destrucció; llavors els quals estiguin
en la Judea corrin cap a les forests i els quals estiguin dintre de ella ¡Fugin! I els quals es
trobin en els camps, no entrin en ella, perquè aquets seran dies de venjança
perquè es compleixi tot lo escrit ...” (Lluc 21:8..22) I “... Jerusalem serà
trepitjada per les nacions fins que els temps de les nacions es compleixin”. (Lluc 21:24)
25 Després de
declarar aquestes coses, Jesús va continuar amb les quals ocorrerien una vegada
finalitzessin els temps que Déu ha concedit als governs del món, i va dir: “... haurà
senyals en el sol, en la lluna i les estrelles, i sobre la terra ansietat en
les nacions, que estaran angoixades pel fragor i les ones del mar, mentre els
homes es descoratjaran per causa del temor i davant la perspectiva del que
sobre la terra ha de succeir. De fet, els poders dels cels seran sacsejats i
llavors veuran arribar sobre un núvol al Fill de l’home, amb gran poder i
glòria”. (Lluc 21:25..28)
26 El profeta
Ezequiel havia escrit: “Això és el que ha dit el Senyor Sobirà Yahúh: ‘¡Ai
dels profetes estúpids, que caminen darrera de la seva pròpia inspiració, sense
haver vist gens!’ ...”. (Ezequiel 13:3) I en harmonia amb aquestes paraules,
Jesús va voler advertir als quals en aquell temps esperessin el seu retorn, que
alguns, anant més enllà de l’escrit i basant-se en els seus propis càlculs,
s’avançarien als esdeveniments anunciant una vegada i una altra la seva
arribada invisible o la seva presència, i va dir: “Llavors si algú us
diu:’Aquí està el Crist’ o ‘allà està’, no us ho creeu, perquè sorgiran falsos
ungits i falsos profetes que faran grans senyals i coses prodigioses, per a
enganyar, si fos possible, als mateixos triats ¡Mireu que us ho he predit! Per
això, si us diuen: ‘¡Allí està, en el desert!’ no aneu: ‘Allí està, en les seves
estances!’(l’anunci d’una presència invisible)no us ho cregueu; perquè
tal com el llampec surt del llevant i brilla fins al ponent, així serà la
presència del fill del home ...” (Mateu 24:23..27) I llavors “Ell enviarà als
seus àngels amb sonora trompeta, i des dels quatre vents, reuniran d’un extrem
a un altre dels cels, als seus triats”. (Mateu 24:23) Però va advertir: “D’aquest dia i
d’aquesta hora ningú sap, ni els àngels del cel ni el Fill, solament el Pare
...”
(Mateu 24:36)
27 Uns 700 anys
abans del naixement de Jesús, Isaïes havia escrit: “Yahúh diu: ¡Mira! Vaig a
crear uns cels nous i una terra nova, ja no seran esmentats els anteriors ni
acudiran a la memòria, i els quals crearé portaran per a sempre alegria i
gaubança, perquè faré de Jerusalem ‘Gaubança’ i del seu poble ‘Alegria’, i jo
tindré joia per Jerusalem i m’alegraré pel meu poble, i mai s’escoltaran allí
ni plors ni laments”. (Isaïes 65:17..19) Molts anys desprès, l’apòstol Joan
confirmava aquestes paraules, escrivint: “... vaig veure un cel nou i una terra
nova, perquè el cel anterior i la terra anterior havien desaparegut i el mar ja
no existia. I vaig veure com Déu feia descendir del cel a la ciutat santa, la
nova Jerusalem, (el govern de Déu sota Crist que farà gaudir a la humanitat
omplint-la d’alegria) adornada com una núvia per al seu espòs. Llavors vaig
escoltar una veu potent que provenia del cel i deia: ‘La tenda de Déu (el temple
construït per ‘pedres vives’, del que Crist es la pedra angular. 1Pere 2:4..5) està amb la
humanitat, (la nova societat humana que habiti la terra) i romandrà amb
ella, perquè ells seran al seu poble. Déu mateix intervindrà a favor seu i
eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, ja no haurà mort, ni duel, ni plor ni
dolor, perquè les coses anteriors han passat’. Aquell que s’asseu en el tron em
va dir: ‘Mira! Faig noves totes les coses’ i va continuar: ‘Escriu, perquè
aquestes paraules són fidels i veraces’” (Apocalipsi 21:1..5) Així és com les
Escriptures descriuen el futur de la humanitat en “la futura terra habitada
de la qual nosaltres parlem”. (Hebreus 2:5)
28 Servim doncs a
déu amb esperit i veritat. No cal témer divulgar i defensar
aquestes coses que parlen del futur de l’home conforme als designis de Déu
i que formen part de la bona nova que està en les Escriptures, perquè
diu Pau que “... totes les coses que es van escriure, van ser escrites per a la
nostra instrucció, perquè per mitjà de la perseverança i pel consol que prové
de les Escriptures, puguem mantenir l’esperança”. (Romans 15:4) Jesús havia
promès als seus apòstols “... el Fill de l’home ha de tornar en la glòria
del seu Pare amb els seus àngels i llavors recompensarà a cadascun segons la
seva comesa”. (Mateu 16:27) I ja que la comesa dels seus seguidors és
difondre amb fidelitat la bona nova tal com va ser escrita, hem d’aprendre i “... recordar
correctament les paraules dels sants profetes i les instruccions que el Senyor
i Salvador ens ha transmès per mitjà dels apòstols”, (2Pere 3:2) ja que
fonamenten la nostra fe que “... en harmonia amb la seva polifacètica
saviesa, Déu ha realitzat el seu secular propòsit per mitjà del nostre Senyor
Jesús Crist”. (Efesis 3:10)
29 Certament,
l’home que mostra fe en el propòsit de Déu té davant seu un meravellós futur; i
encara que Pera diu que: “... en els últims dies es presentaran burletes
... ... i mofant-se, diran: ‘¿On està la seva promesa presencia? ...aquest
obliden voluntàriament que per la Paraula de Déu, en l’antiguitat van ser
construïts uns cels i una terra que va sorgir de l’aigua i que estava envoltada
d’aigua, i que per ordre de la mateixa Paraula, aquell mon de llavors va ser
destruït per l’aigua del diluvi ...” (2Pere 3:3..6) Doncs bé, de la mateixa manera
que en aquell temps una família va posar fe en la salvació que Déu oferia i seguint
les seves instruccions, va salvar la vida al construir un arca, posem ara fe en
Crist, el mitjà que Déu ens ofereix per arribar a la vida promesa i viurem
per gaudir d’aquella unió amb Déu per a la qual vam ser creats.