Articuls


La Bíblia i el nostre futur

 

1 Les gents miren cap a el futur amb inquietud, i segons les seves possibilitats, estudien, treballen i es preparen, fent un esforç en buscar seguretat i estabilitat. Però en realitat, el futur es incert per als milers de milions de persones que ni han en el mon i que fan competició lluitant per millorar la seva situació o simplement per alimentar-se i alimentar a les seves famílies, i mentre gran part de la humanitat viu en condicions de pobresa, les nacions destinen la major part dels seus recursos a objectius que per raons de prestigi i poder, son considerats prioritaris.

 

2 La societat humana està habituada a la incertesa; coneix malalties, epidèmies, penúries, i injustícies; sap de catàstrofes en distintes zones del planeta, de terrorisme, de continues guerres i revoltes en un lloc darrera altre, d’abusos contra les persones i contra l’ambient de la terra... i encara que en general les gents es protegeixen d’aquesta realitat, mentalitzant-se de que aquestes coses no tenen res a veure amb les seves vides, aquells que creen en l’existència de Deu, podrien no obstant preguntar-se si la humanitat ha segut abandonada a la seva sort. Els homes, que per si mateixos nomes han arribat a un coneixement parcial i bastant confús de lo succés en la terra des de la seva creació, no coneixen la resposta, però Deu no ha deixat al home en la ignorància, ja que “... el Senyor Etern no fa res sense revelar els seus designis als seus servidors els profetes, (Amós 3:7) i ha facilitat mitjançant la revelació, respostes fidedignes que estan a l’abast de tots els que, lliure de prejudicis, desitgin conèixer-les.

 

3 Amb aquest fi, fa uns tres mil cinc-cents anys es va inicià un llibre que va tardar uns altres mil sis-cents en completar-ne. Deu mateix va participar en la seva composició quan va gravar damunt d’unes tauletes de pedra, els deu principis bàsics que, encara desprès de trenta i cinc segles, constitueixen el fonament ètic i moral de gran part de la humanitat. El llibre consta de seixanta-sis escrits, obra de Moisés i d’uns quaranta homes més, que van registra la revelació sota la guia de l’esperit de Deu; per aquest motiu i malgrat dels llargs intervals de temps que els separaven entre si, els seus textos es van confirmar uns als altres, complementant-se i mantenint una total unitat de pensament, propòsit, i missatge. El conjunt d’aquestes escriptures va ser denominat Ta Bíblia per als primers cristians, un termini que significa Els Llibres en el sentit dels llibres fonamentals, i avui es coneixen com la Bíblia, l’obra mes traduïda, impresa i divulgada que ni ha al mon.

 

4 A diferencia d’altres llibres considerats sagrats, la Bíblia no nomes transmet pautes morals altament constructives, també revela el progressiu desenvolupament del designi de Deu per la humanitat, descrivint els esdeveniments i les senyals del seu desenvolupament i de la seva conclusió, que situa en un moment encara futur. Des de el principi declara el fet de que “... l’univers va ser format per mitjança de la Paraula de Deu, de manera que lo visible es va originà a partir de lo que no es veu”, (Hebreus 11:3) i dona la raó del camí emprès per la humanitat, proporcionant els arguments que fonamenten la necessitat d’una redempció i predient l’arribada d’un salvador i el triomf del propòsit de Deu. Per totes aquestes coses, Jesús atribuïa a aquests llibres l’autoritat de revelació divina, citant-los amb freqüència com testimoni de la seva comesa  en la terra.

 

5 Israel era el poble que per les promeses fetes a Abraham, havia rebut la revelació, no obstant les seves gents s’havien acostumat a interpretar-la segons l’ensenyança que els escrivans i els fariseus impartien. Això va crear una fort tradició jueva, no sempre en harmonia amb l’esperit de la Llei i dels profetes, i per aquesta raó Jesús va reprendre públicament als mestres d’Israel, dient: “... Be que va profetitzar Isaïes de vosaltres, hipòcrites; per que està escrit: (diu l’Etern) ‘Aquest poble m’honra amb els llavis, però el seu cor està lluny de mi. En va em rendeixen servei sagrat, ja que imparteixen disposicions humanes com doctrines’ ...vosaltres os aferreu a la tradició humana abandonant les disposicions de Deu ... ... violeu els manaments de Deu per causa de la vostra tradició...” (Marc 7:6..9) Amb això. Encara que en les Escriptures havia cents de profecies que es referien als esdeveniments de la vida de Crist i a les circumstancies de la seva mort, el poble esperava a un Messies o Crist guerrer que lluites contra les altres nacions, i vencent-les, governes el mon des de Jerusalem, i ja que Jesús no coincidia amb aquesta imatge, va ser rebutjat no obstant de les senyals que Deu va executar per mitjança seu.

 

6 Tenint por de que amb el temps, la tradició religiosa arribés també a dominar la Congregació, Pau instava als deixebles a respectar “... el principi de no anar mes allà de lo que està escrit, de manera que ningú es sentis superior als demes”, (1Corintis 4:6) i escrivia als Tessalonicencs: “... sempre donem les gracies a Deu, per què la seva Paraula, que vosaltres heu escoltat per mitjança  nostra, no l’heu rebut com si fos paraules d’homes, si no com lo que en realitat es, la Paraula de Deu ...” (1Tesalonicencs 2:13) També Pera escrivia als deixebles: “Tinc interès en recordar-vos aquestes coses una i altre vegada... per que em sembla just mantenir-vos desperts amb les meves exhortacions m’entres visqui ... i vull que encara desprès de la meva partença, tingueu sempre la manera de recordar-les”; (2Pere 1:12..15) per que “... tal com va haver falsos profetes entre el poble, també hauran entre vosaltres falsos mestres que introduiran dissimuladament heretgies destructives ...” (2Pere 2:1) I Joan en favor de la validesa eterna de la ensenyança que es troba en les Escriptures, deia: “Estimats, no os escric una ensenyança nova si no una antiga que ja teniu des de el principi. Aquesta ensenyança antiga es la paraula que ja heu escoltat, i que es per tots sempre actual ...” (1Joan 2:7..8)

 

7 Jesús havia declarat al poble d’Israel: “... arriba l’hora i ara és, en que els adoradors veritables adoraran al Pare amb esperit i amb veritat, per que així vol el Pare que siguin els que li adorin”. (Joan 4:23) I exhortava als seus seguidors dient: “Si os manteniu en la meva paraula, veritablement sereu els meus deixebles, i coneixereu la veritat, i la veritat os farà lliures”. (Joan 8:31..32) Salomó havia escrit: “Una mosca morta fa mal bé un pot d’ungüent perfumat ...” (Eclesiastès 10:1) cap mentida pot ser aseptada per els deixebles de Jesús, per que Pau diu amb respecte a la responsabilitat que exerceixen: “... considereu que nomes som homes, uns ajudants de Crist en la administració de les revelacions divines i lo que s’exigeix a cada un dels administradors es la fidelitat”. (1Corintis 4:1..2) Aquells que desitgin fer la voluntat de Deu tenen que conèixer be la seva paraula: l’ensenyança sana transmesa mitjançant el seu esperit i registrada per als apòstols i els primers deixeble, romanent fidels a ella i rebutjant qualsevol doctrina aliena, assimilada desprès de la mort dels apòstols com tradició eclesiàstica.

 

8 Per mostrar als deixebles la importància de confiar únicament en la revelació Bíblica, Pera va escriure: “Nosaltres no os hem donat a conèixer la arribada i les poderoses obres del nostre senyor Jesús Crist mitjançant històries inventades, ja que vam ser personalment testimonis oculars de la seva grandesa quan va rebre l’honor i la gloria de Deu Pare, per que a ell es va dirigir la veu des de la gloria majestuosa, dient: ‘Aquest es el meu fill estimat, el que jo he elegit’ i nosaltres que estàvem amb ell en el mont sant, vam escoltar aquesta veu que venia del cel; però encara tenim una confirmació mes segura en la paraula profètica i faríeu be en prestar-li atenció, per que es com una llum que brilla en un lloc fosc fins que despunti el dia i resplendeixi la llum en els vostres cors. Però primer heu de saber que cap profecia de la Escriptura prové d’una interpretació personal, per que cap de les profecies va venir mai per la voluntat del home, si no que els homes van parlar de part de Deu, impulsats per l’esperit sant”. (2Pere 1:16..21)

 

9 I si això es així, quan el sant esperit de Deu declara mitjançant la profecia, que “... la Paraula de Deu ... viu per sempre i ... mai ve a menys ...”; (1Pere 1:23) que el creador no ha fet la terra “... simplement per res, si no que la ha transformat per que sigui habitada ...”; (Isaïes 45:18) que “... tot el mon esta sota el poder del Maligne ... però ... el Fill de Deu ha vingut i ens ha donat el discerniment necessari per reconèixer al Deu veritable i etern ...” (1Joan 5:19..20) i que “... estem esperant uns nous cels i una nova terra segons la seva promesa, que alberguin la seva justícia”, (2Pere 3:13) podem estar segurs de que les coses promeses es realitzaran sense falta, encara que per fiançar la fe que es la base de la nostra esperança, hem de conèixer be els successos que van encaminar a la humanitat cap a la seva situació actual.

 

10 Comencem docs des de les primeres pàgines del primer  llibre,ha on es relatava que Deu va creà l’home amb els elements del terra, portant-lo desprès al seu jardí. A partí d’aquí, llegim que Deu “... havia fet créixer en aquell terreny qualsevol arbre agradable a la vista i bo per alimentar-se...” (Gènesis 2:9) Amb el temps, l’home i els seus descendents haurien de haver estes aquell jardí per tota la terra, m’entres gaudien d’una vida sense mort com la dels àngels. Deu havia creat l’home “... a la seva imatge. Els va creà varo i fèmina i els va creà a imatge divina, i desprès els va beneir dient: ‘Fructifiqueu i augmenteu, ompliu la terra i ocupar-la; governeu per damunt dels peixos del mar, per damunt dels aus dels cels i per damunt de qualsevol animal que es mogui en la terra ...” (Gènesis 1:27..28) El no havia fet l’home per la mort si no per la vida.

 

11 Sent a imatge de Deu, els primers humans eren moralment perfectes i dotats del lliure albir que els permetia crear-ne una personalitat pròpia, d’acord amb les seves inclinacions i preferències. Ara be, els homes estaven destinats a multiplicar-se i aquet fet donaria lloc a la convivència de persones amb temperaments i interessos diferents. Era doncs necessari que el Creador estableixes en favor dels seus fills terrenys, uns arquetipus o models que els orientessin en quan a la respectuosa relació que havien de mantenir entre ells i el seu Creador. I ja que havia dotat a l’home d’una intel·ligència que el capacitava per raonar, va disposar una ordenació bàsica que el permetis desenvolupar objectivament el criteri que determinaria la seva conducta

 

12 Amb aquet fi, ”... L’Etern Deu va agafar a l’home i el va portar al jardí D’edèn per que el custodiés i el cuidés ...”(Gènesis 2:15 ) però no se lo va concedir en propietat. Aquell jardí era de Deu i constituïa el santuari on ell es trobava amb l’home; l’home tenia que comprendre el límit que el respecte a la propietat imposa, per a transmetre’l als seus descendents i facilitar-les la convivència. Deu es el Pare de la seva creació i l’única autoritat per damunt de ella; l’home no devia doncs obediència a ningú altre ser en el cel o damunt de la terra, però tenia que reconèixer l’autoritat absoluta de Deu, per que nomes acceptant les seves disposicions voluntàriament, garantia la llibertat en igualtat de les persones que poblarien la terra. Per aquesta raó, Deu “... li dona un mandat dient-li: ‘T’alimentaràs menjant amb sencera llibertat qualsevol dels fruits dels arbres del jardí, però no has de menjar el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, per que quan al mengis, morint, moriràs’ ...” (Gènesis 2:16..17)

 

13 Es comprèn que el coneixement de bé i del mal no estava relacionat amb l’adquisició de saviesa si no amb l’adquisició d’una classe d’autoritat que solament pertany a Déu, i qualsevol altre ésser que d’acord al seu propi criteri, pretengués establir el que és el bé i el que és el mal, se situava en el lloc de L’Altíssim, impugnant la seva autoritat. Per això quan Déu va donar a l’home aquest mandat, també li va advertir que si en l’ús de la seva llibertat, actuava injustament, es procuraria la mort; una mort que no consistiria en una execució ni seria immediata, però que li arribaria inexorablement. Era doncs vital per a l’home, comprendre que encara sent lliure, a l’oposar-se al Creador, única font de tota vida, tallaria la seva relació amb ell i decauria moral i físicament fins a deixar de viure. Pel seu propi bé, havia d’acceptar des d’un principi, que Déu és el “... únic Sobirà, el Rei dels quals regnen, el Senyor dels senyors, l’únic a posseir la immortalitat ...” (1Timoteu 6:15..16) i que en benefici i protecció de la vida i de la llibertat de tots els éssers, ell és l’únic que té autoritat per a jutjar i per establir el que és el bé i el que és el mal.

 

14 Déu havia creat als seus fills per a la vida feliç que la salut, la llibertat i l’amor proporcionen, però perquè la seva condició perdurés, ells havien de romandre en voluntària harmonia amb ell. I veritablement, l’home i la dona gaudien de tot quant poguessin necessitar; i tenien davant d’ells moltes coses que observar i aprendre, i molts projectes que desenvolupar, mentre la terra es poblava amb els seus descendents. Ara bé, en aquest punt les Escriptures mostren la intervenció d’un dels  fills angèlics de Déu, que situen en aquell jardí, desvetllant que havia arribat a cobejar el poder que l’absoluta autoritat moral proporciona sobre els altres. El profeta Ezequiel es refereix a ell quan escriu: “Vas ser el segell d’una obra mestra, ple de saviesa, perfecte en bellesa. Estaves en Edèn, en el jardí de Déu... jo t’havia fet un Querubí protector ... ... i vas ser perfecte en la teva conducta des del dia de la teva creació fins que es va situar en tu la injustícia, quan per causa de les teves nombroses intrigues, et vas omplir de violència i vas errar, Querubí protector ... ara, ja no viuràs per sempre”. (Ezequiel 28:12..19)

 

15 Per assolir la supremacia sobre els fills de Déu, aquest poderós Querubí que havia de protegir-los, va pensar en enemistar-los amb Déu i entre si, dividint-los en una contesa relacionada amb l’autonomia moral. I per defensar el seu objectiu sense ser immediatament condemnat, aquell que l’apòstol Joan identifica com “... el Gran Drac, l’Antiga Serp, el anomenat Diable i Satanàs que està enganyant a la humanitat sencera”, (Apocalipsi 12:9) necessitava la complicitat de l’home; llavors es va dirigir a la dona, la més jove criatura de Déu, i li va dir: “¿És cert que Déu us ha dit: No mengeu de cap dels arbres del jardí? La dona va contestar...’Podem menjar qualsevol dels fruits dels arbres del jardí, solament del fruit de l’arbre que està enmig del jardí, ha dit Déu: No ho mengeu ni ho toqueu, perquè moriríeu’...la serp va dir a la dona: ‘¡De cap manera morireu! Bé sap Déu que el dia que mengeu de ell se us obriran els ulls i us fareu com Déu, tenint coneixement del bé i del mal’. I veient la dona que l’arbre era bo per a alimentar-se, agradable a la vista i desitjable per adquirir coneixement, ve prendre el seu fruit i va menjar, donant-se’l també per a menjar al seu home”. (Gènesis 3:1..6)

 

16 D’aquesta voluntària complicitat de l’home que va deixar la destinació de la humanitat en poder de “... les forces espirituals malvades que habiten les regions celestes”, (Efesis 6:12) Pau va escriure: “Igual que per causa del primer home el pecat va entrar en el món, per causa del pecat, la mort es va estendre a tots els homes, perquè tots van heretar el pecat”. (Romans 5:12) A causa de la seva rebel·lió, l’home que havia estat creat per a viure, va adquirir la mort per a si i per als seus descendents; però quan Déu va dirigir a la serp aquestes llavors misterioses paraules, va mostrar que ell no abandonava a la humanitat a la seva sort, li va dir: “... posaré enemistat entre tu i la dona i entre la teva progènie i la seva; ell t’aixafarà el cap i tu li feriràs en el taló”. (Gènesis 3:15) Aquest relat del llibre de Gènesis és fonamental per a comprendre la necessitat que l’home té de redempció; Pau basa en ell molts dels seus arguments i ho cita de manera explícita quan escriu: “... Adán va ser format primer i més tard Eva, a més, Adán no va ser enganyat, va ser Eva la qual seduïda va transgredir”, (1Timoteu 2:13..14) o “... em temo que tal com la serp va seduir a Eva amb els seus ardits, per algun motiu, també les vostres ments s’allunyin de la senzillesa i de la puresa que tenen envers Crist”. (2Corintis 11:3)

 

17 Allunyats de Déu, els homes havien heretat la mort i la tendència al pecat; la humanitat estava doncs morta i cap home, fes el que fes, podia recobrar la condició original del primer. Tal com es va escriure: “Cap home pot rescata al seu germà o pagar davant Déu el preu del seu propi rescat; doncs és tan alt el rescat de la vida, que mai ho arribarem per a poder seguir vivint sense veure mai el sepulcre”. (Salms 49:7..8) És cert no obstant això, que la humanitat no havia estat “... sotmesa a la futilitat per voluntat pròpia, si no per la culpa d’aquell que va transgredir”, i gràcies a la misericòrdia del Creador, mantenia “... l’esperança d’arribar a ser emancipada de l’esclavitud a la corrupció, per a poder participar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu” (Romans 8:20..21) La vida de l’home depenia llavors de la misericòrdia de Déu, i diu l’Escriptura: “... si es trobés un àngel que li afavorís, un solament entre els milers que fent de mediador donés suport la seva justificació, un que mostrant-li compassió, digués: ‘¡He trobat per a ell un rescat, redimeix-lo de baixar a la fossa!’ La seva carn es tornaria més ufanosa que en seu vigor i tornaria als dies de joventut; llavors suplicaria a Déu i ell li escoltaria, mostrant-li amb alegria el seu rostre, doncs l’home hauria estat restituït a la rectitud ...” (Job 33:22..26)

 

18 Així doncs, solament un dels fills de Déu nascut sense pecat, podia proporcionar als descendents d’Adán una redempció que s’adaptés a les inalterables lleis establertes per Déu per al govern de la seva creació. No resultava una cosa senzilla, es necessitava a un home que fos descendent d’Abraham i jueu, i també germà d’Adán per ser fill del mateix pare. Totes les coses havien de complir-se tal com Déu havia disposat i anunciat mitjançant les promeses als avantpassats, mitjançant les declaracions als profetes, i també mitjançant la Llei lliurada a Moisés, que el redemptor havia de complir perfectament; i d’acord amb la Llei, qui hagués perdut la seva llibertat, solament podia ser rescatada per algun dels seus parents. (Levític 25:47..48) Així que el fill primogènit del Creador, unint-se a la intervenció de Déu en favor de la humanitat, es va presentar a ell per a dir-li: “No t’has complagut en sacrificis i ofrenes...No has aprovat holocausts ni sacrificis pel pecat, llavors he dit: ‘Mira, vaig jo, com en el rotllo del llibre s’ha escrit de mi, per a fer ¡Oh el meu Déu! La teva voluntat’”. (Hebreus 10:6..7) (Quan es parla dels sacrificis i ofrenes es fa referència a les ofrenes vegetals i animals que s’oferien segons la Llei de Moisés)

 

19 Llavors un àngel es va presentar a Maria, una jove verge jueva descendent del rei David, per a anunciar-li les disposicions de Déu, i ella les va acceptar voluntàriament, dient. “Heus aquí l’esclava del SENYOR, faci’s en mi segons la teva paraula”. (Lluc 1:35) De manera que va concebre i va donar a llum a un fill, que per indicació de l’àngel, va ser anomenat Yahushua, que vol dir Yahúh salva. (Lluc:1:31..35) L’àngel havia dit a Maria: “... l’esperit sant baixarà i el poder de l’Altíssim estendrà sobre tu la seva ombra; per això aquell que naixerà serà pur, i anomenat fill de Déu”. (Lluc 1:35) Jesús va ser doncs un home pur, o sigui, un home lliure del pecat heretat, per esser com Adán, directament fill de Déu. Pau diu: “Està escrit que el primer Adán va ser fet ànima vivent, mentre que l’últim Adán, un esperit dador de vida”, (1Corintis 15:45) perquè va oferir la seva vida perquè la humanitat recuperés la qual no havia pogut heretar. Des de llavors, “... la fe en el poder redemptor de la seva sang, és la base perquè Déu, per la seva misericòrdia, atribueixi la justificació” als homes considerant la fe que voluntàriament exerceixen en el seu propòsit i en Crist, com rectitud. (Romans 3:26)

 

20 Durant el seu ministeri, Jesús havia dit als seus seguidors: “En veritat, en veritat us dic:arriba l’hora, i ara és, que els morts escoltaran la veu del Fill de Déu, i aquells que l’escoltin viuran”, (Joan 5:25) La humanitat estava morta, però per la misericòrdia de Déu, podia arribar a la rectitud i la vida escoltant a Jesús i posant fe en el valor del seu sacrifici. I si bé Pau diu que “... el parlar d’aquest és absurd per als quals van a perir ... per a nosaltres els quals som salvats, és la demostració del poder de Déu”, (1Corintis 1:18) doncs comprenem per mitjà de la fe, que si “... per una sola transgressió la condemna es va estendre a tots els homes, per un sol acte de justícia, la justificació que dóna la vida s’estén a tots els homes, i si per la transgressió d’un sol home, molts han estat constituïts pecadors, per l’obediència d’un sol home, també molts són justificats”. (Romans 5:17..19) Així, “Si la mort va arribar per mitjà d’un home, també la resurrecció arriba per mitjà d’un home, perquè de la mateixa manera que moren tots per la culpa d’Adán, tornin tots a la vida per mitjà de Crist”. (1Corintis 15:21)

 

21 Pel que fa a l’actitud mostrada per Crist, Pau explica: “... a pesar d’existir en forma divina, no va buscar fer-se igual a Déu, i abandonant la seva posició, va assumir la condició d’un servidor fent-se igual als homes. I quan es va tornar en la condició humana, es va humiliar a si mateix i es va fer obedient fins a la mort, una mort de sacrifici. Per aquesta raó Déu li ha elevat a una posició superior i li ha donat un nom més excel·lent que qualsevol altre, perquè davant el nom de Jesús, tots els quals estan en els cels, sobre la terra o sota la terra, (els quals van morir) dobleguin els genolls, i totes les boques proclamin que Jesús Crist és el Senyor, per a glòria de Déu Pare”. (Filipencs 2:5..11) Déu li a fet doncs Senyor de totes les coses per la fidelitat que va demostrar, i per això en el llibre de l’Apocalipsi, que relata el final d’aquest món i el començament d’un món nou sota el govern de Crist, Joan li descriu dient: “... Els seus ulls brillaven com una flama de foc i havia sobre el seu cap moltes diademes... El seu nom es ‘La paraula de Déu’. Sobre el seu mantell tenia escrit: ‘Rei de reis i Senyor de enyors’”. (Apocalipsi 19:12..16) En harmonia amb això, quan Pilatos va preguntar a Jesús: “¿Per ventura ets tu Rei?Jesús va respondre: ‘Sí, com tu dius, sóc Rei ...” (Joan 18:37)

 

22 Ell, com rei designat pel seu Pare, va ensenyar als seus deixebles a demanar a Déu que portés el seu regne a la terra segons el seu propòsit. Els va dir: “Heu d’orar així: Pare nostre que estàs en els cels ... ... vingui el teu regne a nosaltres i que es faci la teva voluntat així en la terra con en el cel ...” (Mateu 6:9..10) I ja que tots els seus deixebles compartien l’esperança que el regne de Déu seria establert en la terra quan ell retornés com rei, Pera exhortava als israelians dient “... convertiu-vos perquè els vostres pecats siguin esborrats; perquè arribi el temps consolador de la presència del Senyor i sigui enviat a nosaltres aquell prèviament designat:Jesús Crist, que el cel ha de retenir fins el moment de la restauració de totes les coses declarades des de l’antiguitat per Déu, a través dels seus sants, els profetes seus”. (Fets 3:19..21) I Pau afirmava “... Crist, desprès d’haver-se ofert una sola vegada per abolir per sempre els pecats de molts, tornarà a manifestar-se de nou en una segona ocasió, però ja no en relació al pecat, si no als quals li esperen per a ser salvats”. (Hebreus 9:28)

 

23 Per això, mentre Jesús contemplava amb els seus deixebles el llavors magnífic conjunt dels edificis del Temple de Jerusalem, els va dir: “¿No veieu totes aquestes coses? Doncs jo us dic que no quedarà aquí pedra sobre pedra que no sigui derrocada”. De manera que quan es va asseure a descansar, ells li van preguntar: “Digues-nos ¿Quan succeirà això? I ¿Quina serà la senyal de la teva presència i del dinal d’aquest món? (Mateu 24:1..3) Ell els va parlar del futur i “... els va dir: ’Vigileu que no us enganyin, perquè vindran molts en el meu nom, dient: ‘Soc jo’, i ‘ha arribat el moment’, però vosaltres no aneu arrere d’ells ...” (Lluc 21:8) Desprès, parlant per a tots els quals en el futur posessin fe en el seu nom, va dir algunes coses que havien d’ocórrer i va esmentar esdeveniments i senyals que precedirien a la seva tornada i a la instauració del seu regnat, que acabaria amb aquest món “sota el poder del Maligne”. (1Joan 5:19)

 

24 Els va dir: “... ’Quan escolteu parlar de guerres i revolucions, no us alarmeu, són coses que abans han de succeir, però la fi no ve tan prompte. En aquell temps’, els va dir, ‘s’instigarà a nació contra noció i a regne contra regne. Haurà grans catàstrofes naturals (la paraula grega sismoi no solament designa terratrèmols, també tot tipus de catàstrofes naturals) i segons el lloc, epidèmies i fams. Ocorreran successos paorosos i també ocorreran grans fenòmens des del cel” I parlant de nou per als seus deixebles va dir: “... ... però abans de totes aquestes coses, a vosaltres us atraparan i us perseguiran per a lliurar-vos a les sinagogues i presons, i per causa del meu nom, us duran davant reis i governants... Quan vegeu a Jerusalem voltada pels exèrcits, compreneu que ha arribat el moment de la seva destrucció; llavors els quals estiguin en la Judea corrin cap a les forests i els quals estiguin dintre de ella ¡Fugin! I els quals es trobin en els camps, no entrin en ella, perquè aquets seran dies de venjança perquè es compleixi tot lo escrit ...” (Lluc 21:8..22) I “... Jerusalem serà trepitjada per les nacions fins que els temps de les nacions es compleixin”. (Lluc 21:24)

 

25 Després de declarar aquestes coses, Jesús va continuar amb les quals ocorrerien una vegada finalitzessin els temps que Déu ha concedit als governs del món, i va dir: “... haurà senyals en el sol, en la lluna i les estrelles, i sobre la terra ansietat en les nacions, que estaran angoixades pel fragor i les ones del mar, mentre els homes es descoratjaran per causa del temor i davant la perspectiva del que sobre la terra ha de succeir. De fet, els poders dels cels seran sacsejats i llavors veuran arribar sobre un núvol al Fill de l’home, amb gran poder i glòria”. (Lluc 21:25..28)

 

26 El profeta Ezequiel havia escrit: “Això és el que ha dit el Senyor Sobirà Yahúh: ‘¡Ai dels profetes estúpids, que caminen darrera de la seva pròpia inspiració, sense haver vist gens!’ ...”. (Ezequiel 13:3) I en harmonia amb aquestes paraules, Jesús va voler advertir als quals en aquell temps esperessin el seu retorn, que alguns, anant més enllà de l’escrit i basant-se en els seus propis càlculs, s’avançarien als esdeveniments anunciant una vegada i una altra la seva arribada invisible o la seva presència, i va dir: “Llavors si algú us diu:’Aquí està el Crist’ o ‘allà està’, no us ho creeu, perquè sorgiran falsos ungits i falsos profetes que faran grans senyals i coses prodigioses, per a enganyar, si fos possible, als mateixos triats ¡Mireu que us ho he predit! Per això, si us diuen: ‘¡Allí està, en el desert!’ no aneu: ‘Allí està, en les seves estances!’(l’anunci d’una presència invisible)no us ho cregueu; perquè tal com el llampec surt del llevant i brilla fins al ponent, així serà la presència del fill del home ...” (Mateu 24:23..27) I llavors “Ell enviarà als seus àngels amb sonora trompeta, i des dels quatre vents, reuniran d’un extrem a un altre dels cels, als seus triats”. (Mateu 24:23) Però va advertir: “D’aquest dia i d’aquesta hora ningú sap, ni els àngels del cel ni el Fill, solament el Pare ...” (Mateu 24:36)

 

27 Uns 700 anys abans del naixement de Jesús, Isaïes havia escrit: “Yahúh diu: ¡Mira! Vaig a crear uns cels nous i una terra nova, ja no seran esmentats els anteriors ni acudiran a la memòria, i els quals crearé portaran per a sempre alegria i gaubança, perquè faré de Jerusalem ‘Gaubança’ i del seu poble ‘Alegria’, i jo tindré joia per Jerusalem i m’alegraré pel meu poble, i mai s’escoltaran allí ni plors ni laments”. (Isaïes 65:17..19) Molts anys desprès, l’apòstol Joan confirmava aquestes paraules, escrivint: “... vaig veure un cel nou i una terra nova, perquè el cel anterior i la terra anterior havien desaparegut i el mar ja no existia. I vaig veure com Déu feia descendir del cel a la ciutat santa, la nova Jerusalem, (el govern de Déu sota Crist que farà gaudir a la humanitat omplint-la d’alegria) adornada com una núvia per al seu espòs. Llavors vaig escoltar una veu potent que provenia del cel i deia: ‘La tenda de Déu (el temple construït per ‘pedres vives’, del que Crist es la pedra angular. 1Pere 2:4..5) està amb la humanitat, (la nova societat humana que habiti la terra) i romandrà amb ella, perquè ells seran al seu poble. Déu mateix intervindrà a favor seu i eixugarà tota llàgrima dels seus ulls, ja no haurà mort, ni duel, ni plor ni dolor, perquè les coses anteriors han passat’. Aquell que s’asseu en el tron em va dir: ‘Mira! Faig noves totes les coses’ i va continuar: ‘Escriu, perquè aquestes paraules són fidels i veraces’” (Apocalipsi 21:1..5) Així és com les Escriptures descriuen el futur de la humanitat en “la futura terra habitada de la qual nosaltres parlem”. (Hebreus 2:5)

 

28 Servim doncs a déu amb esperit i veritat. No cal témer divulgar i defensar aquestes coses que parlen del futur de l’home conforme als designis de Déu i que formen part de la bona nova que està en les Escriptures, perquè diu Pau que “... totes les coses que es van escriure, van ser escrites per a la nostra instrucció, perquè per mitjà de la perseverança i pel consol que prové de les Escriptures, puguem mantenir l’esperança”. (Romans 15:4) Jesús havia promès als seus apòstols “... el Fill de l’home ha de tornar en la glòria del seu Pare amb els seus àngels i llavors recompensarà a cadascun segons la seva comesa”. (Mateu 16:27) I ja que la comesa dels seus seguidors és difondre amb fidelitat la bona nova tal com va ser escrita, hem d’aprendre i “... recordar correctament les paraules dels sants profetes i les instruccions que el Senyor i Salvador ens ha transmès per mitjà dels apòstols”, (2Pere 3:2) ja que fonamenten la nostra fe que “... en harmonia amb la seva polifacètica saviesa, Déu ha realitzat el seu secular propòsit per mitjà del nostre Senyor Jesús Crist”. (Efesis 3:10)

 

29 Certament, l’home que mostra fe en el propòsit de Déu té davant seu un meravellós futur; i encara que Pera diu que: “... en els últims dies es presentaran burletes ... ... i mofant-se, diran: ‘¿On està la seva promesa presencia? ...aquest obliden voluntàriament que per la Paraula de Déu, en l’antiguitat van ser construïts uns cels i una terra que va sorgir de l’aigua i que estava envoltada d’aigua, i que per ordre de la mateixa Paraula, aquell mon de llavors va ser destruït per l’aigua del diluvi ...” (2Pere 3:3..6) Doncs bé, de la mateixa manera que en aquell temps una família va posar fe en la salvació que Déu oferia i seguint les seves instruccions, va salvar la vida al construir un arca, posem ara fe en Crist, el mitjà que Déu ens ofereix per arribar a la vida promesa i viurem per gaudir d’aquella unió amb Déu per a la qual vam ser creats.